Hi torno a pensar. Em ronda de quan en quan. Però no veig el moment, no veig lloc ni veig el temps. De vegades, sóc un autèntic cagadubtes.
Actuar,
Corria l’any 2005 que vaig trepitjar – per primera i per darrera vegada – un escenari. Tot un any d’arribar molt tard i cansat a casa, de mal-sopar, de patir pel ‘tempo’, de trobar moments per estudiar el paper, de mirar d’aprendre a plorar…i de pronunciar el text “alto y claro“.
Tot un any de sacrifici, resumit en nomès tres sessions de tarda al Centre Parroquial d’Horta. En una d’elles, les padrines se’n van endur un record. I ara que he recordat aquells moments que vaig viure i que tant em vàren omplir, els trec del bagul perquè em recordin allò que – com tothom – sé però que sovint no poso en pràctica:
Nomès en ocasions escric el que sento…
…però sempre sento el que escric.
La Carla es eixerida i desperta.
És amiga dels seus amics i sempre ha estat disposada a quedar-se amb el millor que li ofereix la vida. Va aprendre molt aviat ha demanar perdó; i de fet es encoratjador veure com es millora de generació en generació… però també ha heretat altres trets que la fan tant i tant especial: es carinyosa, intel·ligent i molt, molt, molt… tosuda!
Diu el seu nom, d’orígen germànic, que es una noia que sovin enfronta els sentiments i la raó. I durant la seva vida s’ha deixat guiar tant pels primers en algunes ocassions com pels segons en d’altres… però sempre ha estat fidel al que ella volía: cóm molt bé va aprendre tota soleta a mida que creixia.
A la Carla li encanta quedar-se sola fent un café mentre llegeix un llibre, o passejar una estona al sortir de la feina abans de possar rumb de tornada cap a casa.
La Carla està bòjament enamorada.
A la Carla no li espanta la soletat, i agraeix la calma de estar amb ella mateixa; això fa que hagi estat capaç de cultivar una vida interior que no està a l’abast de tothom: capaç de transmetre una enérgica força espiritual a aquells a qui envolta.
A la Carla li agrada viatjar. El seu darrer viatje ha estat a l’Índia… i ha pogut així acomplir aquell somni que, tot i no ser pas seu, s’havia promés fer realitat almenys una vegada al llarg de la seva vida.
De vegades també m’agrada escriure allò que imagino…
A la Carla, que va arribar a Barcelona un calurós dotze de Juny de 2009
No es cap secret que ún sempre té certa reticència de tornar sobre els seus pasos per recòrrer quinze anys en el temps i retrobar-se amb aquells amb qui, en un moment de la seva vida, vares compartir riures, experiències i un dia a dia que – quan ún te quinze anyets – no es conscient de que tot plegat formarà part d’un mateix, en més o menys mesura, durant la resta de la seva vida.
Quinze anys desprès,
Es probablement per això, que potser no tothom vol experimentar aquesta mena de retrobades que tan de moda s’han posat arrel de la oportunitat que brinden les anomenades xarxes socials la referent de la qual es sense cap dubte el “carallibre“.
Però la que vaig vàrem tenir fa dos Divendres es va convertir en la manera més entrentinguda de que tots aquells “nens” i “nenes” tornesin a parlar no pas de si havien preparat l’exàmen de “mates” que la Montse havia improvitzat la semana anterior o si ja haviem llegit el Kon-Tiki que el nostre estimat Francesc ens havia proposat com a lectura per al darrer trimestre, sinò de si la criatura dorm o menja bé, de cóm de dur pot esdevenir viure en parella, o dels mals de cap que suposa preparar el convit de noces…
Desprès de l’experiència no vull pas esperar quinze anys més perquè els temes de conversa hagin de ser l’artrosi o la menopausa…
I penso que no m’equivoco si dic que la resta de vosaltres…tampoc, oi?!
Some boys take a beautiful girl
And hide her away from the rest of the world
I want to be the one to walk in the sun
Oh girls they want to have fun
Oh girls just want to have fun…
Rondaven les sis de la tarda i, de camí cap a casa, ja tenia al cap connectar-me i formalitzar la meva inscripció i deixar-ho tot lligat pel Diumenge.
Poqueta cosa més m’esperava la tarda de Dilluns quan de cop i volta sona el mòbil a la butxaca de la bossa. Es en Gerard que s’ha vist en un obrir i tancar d’ulls amb dos carnets d’abonament al Liceu per a l’estrena – després de vint-i-cinc anys! – de la que va ser la única ópera d’un dels més reconeguts compositors de tots els temps.
Així com sempre faig, sense deixar passar els trens que pasen, a les vuit del vespre érem tots dos asseguts a la filera 7 seients 1 i 3 de la platea d’aquest meravellós espai que miro de no deixar de visitar tant com puc; tot i això la d’ahir no comptava… havia sorgit, com acostumen a passar les millor coses, de manera improvitzada.
L’òpera tornava 25 anys desprès de la seva estrena en el Gran Teatre.
El soterrani de la mort...
Una ópera de dos actes. 2h 40′ de duració en una posada en escena absolutament teatral i claustrofòbica que la Met ha reinventat nou anys desprès d’estrenar el muntatge per primera vegada a Nova York; i tot per tornar a donar sentit a la eterna lluita per a la llibertat, l’amor, el coratge i la justícia. La lluita d’una dona per restituïr l’honor del seu amor injustament reclòs a l’espera de trobar la mort segura en poder posar en perill el bon nom d’un poderós: Don Pizarro.
L’Oda a l’alegria de Schiller posa fí a una òpera l’argument de la qual resulta sempre de perene actualitat i que recompensa l’espectador premiant-lo amb la sempre necessària i esperançadora capacitat de creure que el veritable amor no coneix la por.*
Torno de dinar sobre les 13:50 i em trobo una trucada perduda de les 13:34.
Així que mentre vaig cap a l’office a preparar-me el primer café de pastilla de la tarda pensant en trucar inmediatament, torna a sonar el telèfon amb aquella musiqueta que una vegada vaig aconseguir fer enmudir en favor d’un só de telèfon més digne, però que no he estat de tornar-ho a fer desde que vaig reconfigurar-lo…
Ja la tens!
I el meu germanet petit m’explica que SI, que tot just surt de l’exàmen de conduir i que ja té el carnet!
“Alguna coseta que no hagis fet perfecte?” – li pregunto convençut que se n’ha sortit sobradament -
“Be, m’he aturat una mica tard en un xxxx i l’examinador m’ha preguntat al final del recorregut el perquè…” – respón com ho fa ell, sense voler donar mai mases explicacions… ni per bé, ni per malament -
“I doncs, que ha passat?” – pregunto amb aquell interés morbós de qui sap que tot ha acabat amb final feliç… -
“Doncs res, que no he pogut veure la senyal per culpa d’un camió que em treia visibilitat i he hagut d’aturar-me una mica més endavant del que ho havia d’haver fet…“
“Bah…” – penso – “, si el tio l’hagués suspés per això hagués hagut per llogar-hi cadires.“
Així que el “figura” m’ha donat el motiu perfecte per escriure’t, abans que acabi el dia i poder-te deixar constància d’una nova fita que aquest marrec de vint-i-vuit anys ha superat.
Han passat altres coses durant el dia d’avui, però cap tant important com aquesta.
Però be, suposso que al Gerard si li agradarà que recordi que el dia en que ell es va treure el carnet de conduir el seu equip es va classificar en el minut 93′ per a la final de la Champions League ‘09… així que aquí ho tens i ben cridat… com més t’agrada va per tú!
Siempre que surge alguna conversación cinéfila en compañía de amigos y/o conocidos – ya sabeis, aquellas que nacen por generación espontánea alrededor de una mesa de un bar tomando unas tónicas – no me canso en repetir que Almodóvar nunca ha sido – y sigue sin serlo – santo de mi devoción.
Pero a pesar de todo – y precisamente por ello – no pierdo la oportunidad de visitar alguna de esas salas negras repartidas por la ciudad con el propósito de contemplar de nuevo una de sus histórias – con las que nunca he congeniado – con la ilusión del novato, esperando dar con la excepción que confirme la regla: aquella que consiga que durante mi proxima charla en buena compañia, mientras escucho alguna de aquellas argumentaciones proselitistas sobre los méritos de Pedro Almodóvar, pueda apurar el hielo de mi vaso y decir con pausada calma sin que nadie del grupo lo espere : disfruté con “Los Abrazos Rotos“.
Y no es Penélope, ni su peluca falsa de la que se burla el guionista; ni és Ángela Molina tan real en su papel de madre como en el de aquella cantante de coplas que recuerdo con tanto cariño siempre que veo su rostro; ni Lluís Homar haciendo suyo el papel de un hombre roto y ciego; ni Jose Luis Gómez que consigue hacer demasiado real a su odioso Ernesto Martel; ni del resto del elenco que aporta su talento a partes iguales.
Porque creo que en esta história, el conjunto es la parte y el todo.
No voy quiero hablar aquí de la película. Porque prefiero dejar que se sorprendan aquellos inquietos que decidan ir a verla; porque se és más justo si no se dice nada que si no se és capaz de decirlo todo.
Y porqué, por supuesto, nada bueno podria decir de todo ello alguien a quién no le gusta el cine de Pedro Almodóvar… ¿o no?
Quan tens menys coses a fer, i més en les que pensar, sovint arriba la nostàlgia.
I avui m’ha fet una visita. De bon matí m’ha despertat i ja no m’ha deixat sortir a fer la meva cursa matinal; el dia acompanyaba però s’ha quedat estirada al meu costat mirant-me als ulls i acariciant-me els pensaments i no he pogut més que deixar-me fer.
I m’ha parlat de coses que ja quasi ni recordava. En silenci, mentre desgranaba ún per ún bona part dels records que tenia desats ben endins.
He recordat quan un nadal els reis em varen portar el darrer LP – en vinil! – d’en Glen Medeiros tot i que nomès coneixia una sola cançó…però m’agradava tant!!
Però hi ha hagut un fet que m’ha vingut al cap amb més intensitat que la resta: la veu d’en Matias Prats i de l’Olga Viza, ara farà diset anys en el que probablement serà el matí més especial de la història d’aquesta ciutat. Sis anys abans, a les 13:31 de la tarda un 17 d’Octubre de 1986, Juan Antonio Samaranch pronunciaba una frase que a mi – com a la majoria de barcelonins – ha degut quedar gravada en la nostra memòria.
Recordo aquell moment amb una exactitud impresionant. I se’m eriçen els cabells. El puc sentir.
À la ville de...Barcelona!
Em veig dempeus al menjador de casa, a nomès dos pams d’aquell Grundig de 21 polçades de tub llarg que bé debia pesar una tonelada, observant un munt de gent amb corbata aseguda a l’espera d’un veredicte.
D’entre tots ells recordo especialment a dues persones: en Pascual Maragall, amb el cabell frondós y ben negre, i amb un mostacho ben tupid i en Narcís Serra al seu costat…
No em pregunteu perquè recordo aquest detall.
Recordo a en Samaranch obrint el sobre i pronunciant en francés aquella frase i el nom de la meva ciutat… i en escoltar-lo, mentre aquells homes amb tratje s’abraçaben dins el televisor, jo amb xandal i bambes vaig donar un salt tan alt que en tornar a terra vaig caure damunt el peu dret de la mare que estaba al meu costat dessitjant escoltar la mateixa notícia… i regalant-li una trepitjada força dolorosa… quin mal oi mama!?
Tenia 14 anys i no sabia massa be qué significaba tot allò, però sabia que era important.
I aquest matí, amb ella al costat, m’he adonat de cóm m’hagués agradat tenir aleshores deu anys més.
Un any més a la graella de sortida. Un any més corrent Barcelona.
Enguany serem 17.500 de les que 3.673 seràn dones! i, part d’aquesta gran notícia ha estat gràcies a la organització.
Aquest any la gent de nike, ha tret profit d’aquell tòpic en el que s’acostuma a recaure en totes les trobades d’amics: em refereixo a aquell moment en qué el cansament a dos quarts d’una amb els cafés, els tés, les copes de wisky i els puros al damunt de la taula, fa que no surtin temes interesants de conversa…
Aquell es el moment idoni, per que les noies puguin treure a debatre aquell tema que tant els encanta…
Per veure com els nois cauen per enèsima vegada al parany, i acabar mirant-se complagudes mentre pensen – es que mai n’aprendran…pobrets… – i escolten els mateixos arguments de sempre, dels que ja tenen perfectament memoritzades les repliques, i les contrarèpliques…
Perquè el que realment volen és pasar l’estona, veure les seves reaccions i jugar. No hi ha malícia – potser una mica! – es només una manera més d’ocupar el temps mort a les reunions socials.
Doncs aquest ha estat el tema que ha triat aquest any la Cursa de Bombers per movilitzar a les noies…i déu ni dor quin èxit: “Triomf es masculí“, “Victória és femení” aquests han estat els dos leitmotivs que lluirem demà nois i noiesa l’esquena de la samarreta.
Així que, si per una vegada, aquest tòpic ha servit perquè les noies s’hagin animat més que mai a participar en aquest event esportiu i demostrar-nos que poden ser tant bones o millors que nosaltres… benvingut sigui!
Un any més, demà ens posem a proba!
Un any més el rival més dur a batre… seré jo mateix!
P.D: Com cada any, espero que no em ens fallin… i la posin ben alt!
Actualitzat!13/04/2009
Podeu veure els resultats de la cursa…però aquests ja no valen que ja son part del passat… els que compten encara no han arribat!
Quan estic sol – que no estic sol, que estic amb mi – m’agrada observar; suposo que em fascina mirar tot allò que tinc al voltant sabent que “el voltant” no està pendent dels meus ulls.
I fa uns dies vaig fer una troballa realment especial.
Els catalans son el paradís del voyeur, i preneu-vos-ho en el sentit ampli de la paraula …infinitat de cares, vestits, converses i gestos per explorar i sumergir-se aprofitant els vint-i-tres minuts de viatje que haig de emprar per viatjar de la feina a casa.
Els frens del tren xiulaven acompanyant la seva aturada a “La Floresta”. El darrer vagò es el que més rep les empentes i arrancades del convoy de ferro i acer i, sense estar recolçat enlloc, quasi perdo peu hipnotitzat pel mòbil ple d’icones de colors i llumetes.
Nova parada. Gent nova. Deso el telèfon a la bossa i em preparo per tornar a observar. Per a la meva decepció no hi entra massa gent; però hi ha una noia que m’ha cridat l’atenció: robes amples, bruna de cabell llarg i dits esbelts. Vesteix un anell de fusta a l’index de la mà dreta i carrega una maleta i una bossa plena de llibres. Senzilla.
No hi ha lloc on seure, pero ella no te cap problema en fer-se un racó davant meu recolçada contra una de les parets del vagó. Deixa la maleta al seu costat i treu uns apunts que comença a repasar concentrada…
done
… i mentre els seus dits agafen l’oníric intrument pel seu batedor i començen àgils a recòrrer les cordes fent la celleta, em quedo amb els ulls clavats sobre aquella artista anònima desde “La Floresta” fins a “Sarrià” veient sentint aquell meravellós instrument – perquè ja era capaç de veure’l i d’escoltar-lo – tant atentament que va aconseguir fer-me ignorar la resta del que m’envoltava.
La Violinista va marxar fent gala de la mateixa discreció amb la que va arribar; no va actuar per a una multitud i tampoc va rebre una ovació en acabar d’interpretar la seva peça. Però si mai ho arriba a fer podrè dir que jo vaig assitir a un dels seus assajos; ún que va ser capaç de copsar tota la meva atenció durant l’equinocci de primavera, moment en que la nit minva envers al dia… i la Lluna deixa tot el protagonisme al Sol.
Sushi lover. Worker by obligation but lucky enough to been able to choose my work. Friend of a few friends. Interested in sharing thoughts and experiencies with those ones who are interested in reading them.
I'll post here my day a day experiences...hope you don't get bored...
però també ha heretat altres trets que la fan tant i tant especial: es carinyosa, intel·ligent i molt, molt, molt… tosuda!
va per tú!
