Ocho días antes…

Las fiestas surgen a menudo, con la más extraña de las excusas: una llamada, una propuesta, una reunión en un céntrico piso de la ciudad, y exquisitos refrigerios artesanales con los que alargar el tiempo y la noche… hasta que el cuerpo aguante!

Flashback…

Acht dagen voor mijn vakantie had ik de eerste gelegenheid in een lange tijd de verbinding te verbreken…
Només vuit dies abans, varem suar, ballar i riure per acomiadar la ciutat…
Eight days before I took my break, I enjoyed for a whole night with a dutch, and a three beautiful valencian girls…

Les Enfants…

Tout ceci est survenu huit jours plus tôt,
et je voulais me souviens…

Tempus fugit…

How time flies…

It’s been almost three months since my last post. Quite time indeed. A lot of things happened! I really wanted to write about it; sometimes not enough free time, and when I had it I wasn’t in the mood…

Getting into my day-a-day again, after spending almost a whole month visiting and unknown country and meeting with so-different people and habits, is always tough. And when you land on your city again, reality hits you with a huge hammer hard enough to get you knocked…at least for a while until you realize that your free time is over and you have to find the way not to fall into the routine…

But, as always, I try to think about the good things I have enjoyed. You know? Being able to do that – to move abroad for a while at least once a year – makes me think about the importance of spending wasting my time working eleven months a year: a sacrifice that pays my travelings, and those voyages allow me to learn about others…and the most important: about myself.

Journeys that – above everything – makes me the most wealthy man on earth.

I never gave up, so I have done something to on this respect: in order to get my time back I designed my own clock. From now on I decided to run my own time. That’s how I’ll fight my schedules as well as my early wake-ups…

I decided to run my time backwards...

…click over my clock to follow my steps and, above all, always remember that: never let your ‘tempus fugit’!.

“Calendars and clocks exist to measure time,
but that signifies little because we all know that an hour
can seem as eternity or pass in a flash, according to how we spend it.”

Momo, Michael Ende.

Horrocruxes…

Quines paraules més rares!
Quins noms tan estranys. Anar al cinema en companyia de la Raquel aquesta tarda, ha estat per mi el que suposo que en algun moment va ser per als meus pares acompanyar-me a veure “La Guerra de les Galàxies“. No entenia res. Us ho juro!

En canvi la Raquel: que si el Dumbledor això, que si la Hermione allò que si el Voldemort es el dolent però no se sap qui es – però ella si que pensa qui pot ser…però no m’ho dirà perquè no vol desvetllar-me el pastís!

Armaris que fan desaparèixer les coses, bombons que provoquen l’enamorament, brevatges que inspiren la sort…

Passaven quaranta-cinc minuts de les set de la tarda  i arribava el mateix temps tard a l’estrena de “Harry Potter y el Príncipe Mestizo“; tothom era ja dins gaudint de la pel·lícula entre ells la Raquel que havia esperat nerviosísima tota la setmana aquest moment des de que va rebre com a regal dels padrins entrades per a l’estrena de la sisena entrega de la seva nissaga favorita, la de les aventures d’en Harry Potter.

…escombres voladores,  bons i dolents, paraules màgiques que desencadenen tota mena d’efectes sobrenaturals…

Harry Potter i Hermione Granger a la sortida del cine

La Raquel es una passada.

“Saps?” – em diu mentre acomoda suaument la ma al damunt de la galta per no tocar directament una petita llaga que té a la llengua i que darrerament la té molt preocupada -.
“Jo ja sé com anar a casa d’en Jordi! M’he fixat, i ja sé quins trens agafar per anar tota sola!“
“Tota sola?” – li responc amb sorpresa i cara de profund desconcert -
“Be…” – pensa la resposta mentre em mira – “…si, bueno…tota sola, ja saps…si al món no hi hagués gent dolenta i aquestes coses…“

“gent dolenta i aquestes coses“…

Demà es el seu aniversari…que ja ha arribat als nou anyets!
Així que confio que desi un molt bon record del seu regal anticipat…i que gaudeixi tant o més dels que encara li toca rebre!!

…plans maquiavèl·lics, objectes que amaguen ànimes, romanços d’adolescents, varetes màgiques, paratges inhòspits, monstres aquàtics i una missió per a un escollit!

Ah! I sobretot Raquel: no deixis de fer els exercicis de mates-mates que has d’arribar en forma al Setembre per treure tan bones notes com en el curs passat!

Moltes felicitats bonica!

T’estima,
El padrí.

Ave Cèsar!

Els principals carrers del centre de la ciutat son, durant aquests dies i a tot hora, un autèntic formiguer de gent: movent-se amunt i avall amb bosses a les mans, entrant i sortint dels comerços – sempre amb presa – i cercant dissimuladament i de reüll aquella peça de roba que arribarà orgullosa a casa per omplir un armari ja ple, del que serà la joia de la corona… si més no fins al dia següent…

Enguany, si es pugés determinar la peça més buscada i per la que qualsevol noia mataria per aconseguir serien les sandàlies romanes, altrament anomenades:  gladiadores!

Haig de dir que la primera vegada que les hi vaig veure posades calçades en els peus d’aquella noia, em varen semblar increïblement “sexis”: encaixades en aquell peu nu, punt i final d’unes cames llarguíssimes que sobresortien d’uns malucs perfectament proporcionats.

“Però a una noia bonica tot li escau…” direu (no sense part de raó); però també m’heu de creure si us asseguro que en dies posteriors vaig continuar veient més models en d’altres noies: no us ha passat mai allò de no haver vist mai un objecte i de cop i volta començar a veure’l contínuament per tot arreu? Doncs exactament això em passa des d’aleshores!

I les he vistes vestint peus prims i peus grossos, cames esveltes o més rodonetes, en noies altes i baixes, morenes o roses… i en totes elles, els hi trobat un “punt” realment interessant!

Així que noies, si encara no teniu les vostres gladiadores aprofiteu les rebaixes, i feu-vos amb un parell (o dos!) del vostre gust…

…de canya baixa…

…de canya alta…

…més informals…

…de tires rectes…

…de tires creuades…

…o extremades!

…i prepareu-vos per sortir a l’arena; perquè escolliu les que escolliu…ainnnssssss…us queden precioses!!!

El Teatre…

Hi torno a pensar. Em ronda de quan en quan. Però no veig el moment, no veig lloc ni veig el temps. De vegades, sóc un autèntic cagadubtes.

Actuar,

Corria l’any 2005 que vaig trepitjar – per primera i per darrera vegada – un escenari. Tot un any d’arribar molt tard i cansat a casa, de mal-sopar, de patir pel ‘tempo’, de trobar moments per estudiar el paper, de mirar d’aprendre a plorar…i de pronunciar el text “alto y claro“.

Tot un any de sacrifici, resumit en nomes tres sessions de tarda al Centre Parroquial d’Horta. En una d’elles, les padrines se’n van endur un record. I ara que he recordat aquells moments que vaig viure i que tant em varen omplir, els trec del bagul perquè em recordin allò que – com tothom – sé però que sovint no poso en pràctica:

Aquell qui vol, pot.

El Teatre…

Carla ♥

Nomès en ocasions escric el que sento…
…però sempre sento el que escric.

La Carla es eixerida i desperta.

És amiga dels seus amics i sempre ha estat disposada a quedar-se amb el millor que li ofereix la vida. Va aprendre molt aviat ha demanar perdó; i de fet es encoratjador veure com es millora de generació en generació… però també ha heretat altres trets que la fan tant i tant especial: es carinyosa, intel·ligent i molt, molt, molt… tossuda!

Diu el seu nom, d’origen germànic, que es una noia que sovin enfronta els sentiments i la raó. I durant la seva vida s’ha deixat guiar tant pels primers en algunes ocasions com pels segons en d’altres… però sempre ha estat fidel al que ella volia: cóm molt bé va aprendre tota soleta a mida que creixia.

A la Carla li encanta quedar-se sola fent un cafè mentre llegeix un llibre, o passejar una estona al sortir de la feina abans de posar rumb de tornada cap a casa.

La Carla està bojament enamorada.

A la Carla no li espanta la soledat, i agraeix la calma de estar amb ella mateixa; això fa que hagi estat capaç de cultivar una vida interior que no està a l’abast de tothom: capaç de transmetre una enèrgica força espiritual a aquells a qui envolta.

A la Carla li agrada viatjar. El seu darrer viatge ha estat a l’Índia… i ha pogut així acomplir aquell somni que, tot i no ser pas seu, s’havia promès fer realitat almenys una vegada al llarg de la seva vida.

De vegades també m’agrada escriure allò que imagino…

A la Carla, que va arribar a Barcelona un calurós dotze de Juny de 2009

“Friday Night Fever”

No es cap secret que ún sempre té certa reticència de tornar sobre els seus passos per recórrer quinze anys en el temps i retrobar-se amb aquells amb qui, en un moment de la seva vida, vares compartir riures, experiències i un dia a dia que – quan s’és un adolescent – no es conscient de que tot plegat formarà part d’un mateix, en més o menys mesura, durant la resta de la seva vida.

Quinze anys desprès,

Es probablement per això, que potser no tothom vol experimentar aquesta mena de retrobades que tan de moda s’han posat arrel de la oportunitat que brinden les anomenades xarxes socials la referent de la qual es sense cap dubte el “carallibre“.

Però la que vaig vàrem tenir fa dos Divendres es va convertir en la manera més entretinguda de que tots aquells “nens” i “nenes” tornessin a parlar no pas de si havien preparat l’examen de “mates” que la Montse havia improvisat la setmana anterior o si ja havíem llegit el Kon-Tiki que el nostre estimat Francesc ens havia proposat com a lectura per al darrer trimestre, sinó de si la criatura dorm o menja bé, de cóm de dur pot esdevenir viure en parella, o dels mals de cap que suposa preparar el convit de noces…

Desprès de l’experiència no vull pas esperar quinze anys més perquè els temes de conversa hagin de ser l’artrosi o la menopausa…

I penso que no m’equivoco si dic que la resta de vosaltres…tampoc, oi?!

Quinze anys desprès…

Some boys take a beautiful girl
And hide her away from the rest of the world
I want to be the one to walk in the sun
Oh girls they want to have fun
Oh girls just want to have fun…

Cindy Lauper, Girls Just Wanna Have Fun. 1983

Catch me if you can!

Updated! 05/25/2009
Click here to check out if you catched me!

Estimar sense por…

Wahre Liebe fürchtet nicht.*

Rondaven les sis de la tarda i, de camí cap a casa, ja tenia al cap connectar-me i formalitzar la meva inscripció i deixar-ho tot lligat pel Diumenge.

Poqueta cosa més m’esperava la tarda de Dilluns quan de cop i volta sona el mòbil a la butxaca de la bossa. Es en Gerard que s’ha vist en un obrir i tancar d’ulls amb dos carnets d’abonament al Liceu per a l’estrena – després de vint-i-cinc anys! – de la que va ser la única ópera d’un dels més reconeguts compositors de tots els temps.

Així com sempre faig, sense deixar passar els trens que passen, a les vuit del vespre érem tots dos asseguts a la filera 7 seients 1 i 3 de la platea d’aquest meravellós espai que miro de no deixar de visitar tant com puc; tot i això la d’ahir no comptava… havia sorgit, com acostumen a passar les millor coses, de manera improvisada.

L’òpera tornava 25 anys desprès de la seva estrena en el Gran Teatre.

El soterrani de la mort...

Una òpera de dos actes. 2h 40′ de duració en una posada en escena absolutament teatral i claustrofòbica que la Met ha reinventat nou anys desprès d’estrenar el muntatge per primera vegada a Nova York; i tot per tornar a donar sentit a la eterna lluita  per a la llibertat, l’amor, el coratge i la justícia. La lluita d’una dona per restituir l’honor del seu amor injustament reclòs a l’espera de trobar la mort segura en poder posar en perill el bon nom d’un poderós: Don Pizarro.

L’Oda a l’alegria de Schiller posa fi a una òpera l’argument de la qual resulta sempre de perenne actualitat i que recompensa l’espectador premiant-lo amb la sempre necessària i esperançadora capacitat de creure que el veritable amor no coneix la por.*

“La Vanguardia” |   “El País” | “El Periódico”

La “ELE”

Torno de dinar sobre les 13:50 i em trobo una trucada perduda de les 13:34.

Així que mentre vaig cap a l’office a preparar-me el primer cafè de pastilla de la tarda pensant en trucar immediatament, torna a sonar el telèfon amb aquella musiqueta que una vegada vaig aconseguir fer emmudir en favor d’un só de telèfon més digne, però que no he estat de tornar-ho a fer des de que vaig  reconfigurar-lo…

Ja la tens!

I el meu germanet petit m’explica que SI, que tot just surt de l’examen de conduir i que ja té el carnet!

“Alguna coseta que no hagis fet perfecte?” – li pregunto convençut que se n’ha sortit sobradament -
“Be, m’he aturat una mica tard en un xxxx i l’examinador m’ha preguntat al final del recorregut el perquè…” – respon com ho fa ell, sense voler donar mai masses explicacions… ni per bé, ni per malament -

“I doncs, que ha passat?” – pregunto amb aquell interés morbós de qui sap que tot ha acabat amb final feliç… -
“Doncs res, que no he pogut veure la senyal per culpa d’un camió que em treia visibilitat i he hagut d’aturar-me una mica més endavant del que ho havia d’haver fet…“

“Bah…” – penso – “, si el tio l’hagués suspès per això hagués hagut per llogar-hi cadires.“

Així que el “figura” m’ha donat el motiu perfecte per escriure’t, abans que acabi el dia i poder-te deixar constància d’una nova fita que aquest marrec de vint-i-vuit anys ha superat.

Han passat altres coses durant el dia d’avui, però cap tant important com aquesta.

Però be, suposo que al Gerard si li agradarà que recordi que el dia en que ell es va treure el carnet de conduir el seu equip es va classificar en el minut 93′ per a la final de la Champions League ‘09… així que aquí ho tens i ben cridat… com més t’agrada va per tu!

Petons figura!

P.D: Li donaràs classes al teu germanet gran, oi?