1+6+0+7+1+9+7+8 = 39

Avui tenia ganes de recordar a la meva gent de Sabadell…

Doncs aquesta colla és on un bon exemple de les coses bones que té la meva feina. I es que - en singulars ocasions - el que faig et porta a conèixer a gent molt especial; no és gens fàcil arribar al teu lloc de treball ón saps que t’hi estaras temporalment i que durant aquest temps hauràs de mirar de ser un més…sempre que els companys et deixin.

I no només em van deixar baixar a esmorçar amb ells :P, sino que m’ho van possar tot EN SAFATA per tal de convertir-me en un més durant els 9 mesos que vaig estar treballant a l’Ajuntament de Sabadell…en marxar eren - SORTOSAMENT PER A MÍ - més que ex-companys de feina!!

Es fà molt menys dur treballar en un bon ambient, comentant les darreres tendències en la moda dels anys 50 o observant cóm hi ha qui te autèntics màsters en no ‘fotre brot’ durant set hores al dia

Amb ells he pogut fer molt més que treballar: sopars inoblidables - inclús hem lluitat contra l’autoritat! - o corregut molts quilòmetres (Lluís!! ets un fieraaaaa!!), i desprès de marxar ens hem vist en més ocasions per mirar de no perdre mai el contacte.

Però el millor dels records serà sempre la festa que em varen preparar a Barcelona unes setmanes desprès de marxar…. muack! I com no, no podia ser en un altre lloc: un ‘estupendu’ japonès!!!

Entre tots vàreu aconseguir que pasés una vetllada increïble!

Doncs res més gent… aquí us deixo un petit homenatge…no massa elaborat (que us mereixeu MOLT MÉS!) però el dia a dia amb prou feines em deixa temps per les meves cosetes… i amb tot, per una cosa o per l’altre, encara no havía tingut temps per recordar-me de vosaltres.

Així que aquí ho teniu, dedicat amb tot el meu carinyo: (les noies primer!) A la Silvia, a la Rosaura, a la Gemma, a la Cris, a la Sandra (i els nois desprès) al Quico, a l’Òscar, al Melchor, al David, al Paco, al Lluís i al Ricard.

Gràcies per haver-vos portat sempre TANT BE amb mi!

Un petonás a tots!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Noël

P.D: Prometeu-me que ens veurem ben aviat…eh?

No m’agraden m’agradaven les motos. De fet, les continuo trobant molt perilloses i no tant potser per quí les condueix, sinó per aquells que comparteixen les mateixes vies sense tenir la precaució adient.

Així que quan el Gerard va prendre la decisió de tenir-ne una, la primera sensació que vaig tenir no va ser gens agradable; però ja en fred i sabent que havia rumiat el tema vaig tranquilitzar-me: i és que de ben segur que no serà ell qui afegirà més risc al ja de per sí complicat fet d’anar en moto, d’això n’estic completament sergur… i és TOT el que ell podrà fer al respecte.

Per això vaig pensar que seria una bona idea poder portar-lo a la gran setmana de la moto a la Fira de Barcelona: ell pasaría una estona ben entretingut…mentre jo començaría a familiartizar-me una mica amb aquest món que entrarà de plè en el meu dia a dia en quan el nanu es tregui el carnet!…i vet aquí que ‘la bona sort‘ va fer que acabés dispossant de dues invitacions (gràcies preciosa!) per poder-li regalar al Gerard una jornada envoltat d’allò que li agrada tant: les dues rodes!

Així que desprès d’agafar forçes havent esmorçat ¡¡!! vaig trobar-me amb el meu germanet al centre i plegats vàrem posar rumb a la fira de Montjuïc.

La Fira acollia un fotimer d’activitats: exposició de cascs, espectacles esportius, concurs de ‘custom motorcycles’ (genials!) o escoles de conducció per als més petits.

No tindria prou línies per explicar - en detall - a qui no hàgi visitat la fira, tot allò que vàrem veure en els més de 115.000 m² del recinte: jo nomès anava darrera de mon germà mirant encuriosit tot allò que m’envoltava i fent-li preguntes del tipus: “Això de Brembo que vol dir?” o bé “Aquesta marca de motos…mmm…’Bimota’ és coneguda?” o també “Que raro que hàgin portat dos motos del Rossi, oi? Potser es perquè sigui més fàcil fer-se fotos amb ella…” i del meu expert particular, rebia - amb aquella humiltat docent que sempre esgrimeix - respostes tan detallades i/o contundents com: “És la millor marca de sistemes de frè del mercat.” o bé “Es una marca italiana molt elitista i els seus models acostumen a estar construïts amb els millors components…motos xules amb preus astronòmics!” o per exemple “No…la del 46 amb pneumàtics Bridgeston es la del Rossi, aquesta de la dreta te Michelin i posa 48: és la del Lorenzo” Ah…clar… continuava jo amb cada una de les respostes que em donava el nanu… ostres es que sóc un ignorant absolut!!! així que, tant ben acompanyat, vaig aprendre un munt de tot aquest mundillo!!!

Un altre espai impressionant va ser al Plau 2 on s’exposaven les motos participants al “1er Concurs Constructors MadBuilders” on l’objectiu es premiar a la millor d’entre un grup de 7 motos amb dissenys fantàstics…i totes elles perfectement funcionals!! Podeu veure’n alguns dels models aquí.

Finalment a les quatre de la tarda, desprès de recòrrer tot el recinte amunt i avall durant quasi quatre hores, vàrem finalitzar la visita possant a omplir uns estòmacs que sabien rebelat fèia ja una bona estona! Abans però vaig omplir-me de valor, em vaig posar a cavall d’una BMW F 800 S i seguint les instruccions del Gerard vaig començar a agafar-li el “tranquillo” a això d’anar en moto…

… així que ja està decidit: Lo meu son les motos!!

Diumenge va ser un dia molt especial.

Fèia temps que voliem tornar a veure a les ‘nenes’, i aprofitant la celebració de l’aniversari d’en Jordi vàrem quedar l’Eli, en Jordi, les nenes, en Gerard i un servidor per anar a fer un dels impressionants dinars dels que ja haviem perdut el costum…

Son genials aquestes cites: als pares els serveix una mica per descarregar-se de les nenes i als padrins per embafar-nos d’elles i gaudir-les com mai. L’Alba venia, per primera vegada a dinar amb nosaltres fora de casa. Ja quasi te dos anyets i estaba esmaperduda, garrativada i bocabadada de tot el que l’envoltava: persones per tot arreu - al marge dels papes, la ‘caque’ i els padrins - soroll, cadires, taules i com no: una taula plena de menjar!

Així que mentre dinàvem la ‘caque’ m’explicava tot el que havía fet al cole i l’Alba es barallava amb el plat - quasi tan gran com ella! - portant boja a l’Eli que - cóm ha de ser una mama - no perdía detall del que fèia.

Però de tot plegat el millor moment va ser una mica més tard, a casa, quan l’Eli va i diu: “Alba! com es diu el padrí?” mentre m’assenyalava directament indicant-li a la seva filla que, ara, jo era l’objectiu. L’Alba em mirava, concentrada, amb aquells ulls castanys preciosos com atmetlles que anàven de mi a la seva mama com dient: “vols que ho digui?” (perquè ho sabia!) però com totes les noies a l’Alba també li agrada fer-se pregar…

I la mama repetia: “Quí és, ell?” i l’Alba em tornava a mirar amb aquella carona rosadeta i una boqueta ara sèria però que amagava una rialla que només tardaria uns segons més en aparèixer…i jo debia tenir aquella cara de babau com…no se…com en l’adolescència quan t’agrada una noia, ja sabeu: quan te la mires esperant que ella et digui alguna cosa però encara no ho diu perquè també es tímida o perquè creu que encara no ho ha de fer, per fer-te patir una miqueta més i obligar-te a donar un nou pas, un més…fins que ella consideri que ja has suat prou… i mentre la mirava, l’Alba va començar a dibuixar el seu somriure com dient: “val, ho diré…prepàrat que cauras de cul a terra!” i alçant la seva maneta assenyalant-me amb aquell ditet, que bé podria haver estat el braç d’un follet, va i diu:

anué, eanué!

El cor em va fer un salt i penso que vaig riure descontroladament en adonar-me’n cóm un cigronet d’un any i nou mesos era capaç, no només de reconèixe’m, sinó de saber perfectament com em dèia! I en veure la meva reacció l’Alba també va arrencar a riure mentre debia pensar: “Ostres el padrí…li falta un bull! ¿que mai ha escoltat el seu nom, o qué?“

Dedicat a l’Alba i a la Raquel. :*

P.D: A la Princesa de la meva vida: la mare.

Paseu una feliç diada de Sant Jordi 08′ !

Avui, en 10 minuts, he presentat la meva declaració d’Hisenda.

No…no…no tinc cap intenció de fer proselitisme sobre el fet ‘de complir amb les nostres obligacions com a ciutadans’ com reça la propaganda del ministeri d’hisenda, ni molt menys; com qualsevol en aquest país veient a que no es destinen i ón no van a parar els nostres impostos donen ganes d’èscorrer el bulto i llestos.

Del que volia parlar avui era de les avantatges de - ja que ho hem de fer - fer-ho el més ràpida i fàcilment possible per no afegir més llenya al ja de per sí incomfortable tramit que ens toca pasar cada any.

I aquí vaig: per tercer any consecutiu he reduït dràsticament el temps d’execució d’un tràmit que la gent continua fent - sino ja m’ho direu - en varies tardes d’ “anades i tornades” traginant sota el braç un munt de paper…ah! i sense generar residus !!!!!

Sabeu? això de les noves tecnologíes està prou be; suposso que perquè hi confio - em dedico això - puc valorar el que és positiu i adonar-me’n també del que no és tan bó.

I us preguntareu - o no - que cal per fer el nostre somni realitat sense haver de perdre el més preuat - a demés de la paciència - desplaçant-nos a una delegació i patir les inclemències que aquesta mena de tràmits supossen per a la ment humana? Fàcil:

1. Tenir un ordinador
2. Dispossar de conexió a internet
3. Dispossar d’un certificat digital instal·lat al vostre ordinador.
   

Nomès amb aquestes tres coses podeu, des de casa, sol·licitar l’esborrany de la vostra declaració en format digital, rectificar-lo si ho trobeu adient i presentar la vostra declaració d’hisenda amb un ‘clic’.

No entraré pas en tecnicismes, però val a dir que durant tot aquest procediment està garantida la vostra privacitat tant en el moment de l’elaboració del document de renda com durant el procés de tramitació.

Hi hauran més i menys crèduls al respecte i sovint la desconfiança va associada a l’edat (a veure qui és el guapo que conveç a un senyor de 60 anys que les dades fiscals que està veient en la pantalla del seu ordinador mitjançant la web d’hisenda nomès les pot veure ell! Ja! - però sovint la manca d’informació per part de l’administració o el mateix conformisme del ciutadà, fa que la gent no sigui conscient d’aquestes facilitats que ajudarien a tenir més temps per dedicar-lo a fer coses més agraïdes…

Avui sento que he guanyat temps per dedicar-lo a altres coses… i tot plegat és quelcom que em satisfà.

Si hi ha alguna cosa que no estic dispossat a regalar es el meu temps.

Sabeu que és el millor d’arribar 32 minuts abans d’una sessió al cinema?

Us ho explico:

1. ón jo vaig, 32′ abans de que comenci una película no trobes ningú a la guixeta…així que agafes l’entrada i cap endins…
2. 32′ abans de que comenci la película no hi ha ningú a qui atendre a la cafeteria així que tinc lloc on seure, treure’m la caçadora i demanar un bon café que em prenc tranquilament mentre rumio o llegeixo…
3. 32′ abans de que comenci la película pots inclús entrar a la sala de projecció i - tot sol - relaxar-te escoltant la música d’ambient abans de sumergir-te en el que apareixerà a la gran pantalla…
   

Aquesta setmana estrenàven la darrera película de la Isabel Coïxet, i era molt temptador escollir-la: Pel Ben Kingsley - un actor que em sembla auténtic - , per la temàtica - ón dues persones d’edats molt diferents es senten atretes l’una per l’altre - , i per la directora de qui sempre he volgut conèixer una mica més i encara no he trobat la oportunitat… però era l’estrena (massa gent amb crispetes…) així que vaig decidir deixar-la per la setmana que bé.

Vaig anar a veure un altre: “ביקור התזמורת“.

Us en transcric la sinopsi,

En cierta ocasión, no hace mucho, una pequeña banda de músicos integrada por policías egipcios viajó a Israel. Fueron a tocar en una ceremonia de inauguración pero, debido a la burocracia, la mala suerte, o a cualquier otro motivo, se quedaron perdidos en el aeropuerto. Trataron de arreglárselas por su cuenta, tan sólo para verse en una pequeña ciudad israelí desolada, casi olvidada, en algún lugar en pleno desierto.

Una banda perdida en una ciudad perdida. No hay muchos que recuerden esto. Tampoco fue tan importante.

Doncs aquesta introducció, tan senzilla com poc pretenciosa, fòu el detonant perquè l’escollís…

La película parla sobre les relacions entre les persones, però per damunt de tot sobre la soletat i de quina manera hi conviu amb ella cadascú: hi ha qui com la Dina es resigna a la vida que li ha tocat viure però veu l’arribada de l’orquestra com una manera d’escapar de la seva continua monotonía; o en Tawfiq que té l’orgull de ser el director de l’orquestra…i res més; o en Simon que amb la seva obertura incomplerta lluita per dirigir l’orquestra…algun dia.

“Do you like Chet Baker?“

No us decebrà, creiu-me. Descobrireu un director prometedor, una obra coral amb uns actors sorprenents i una música melancólica i sensual que us transportarà a les sorres del Negev on aquesta història ‘poc important‘ podia haver passat…

Aneu a veure-la, sols o acompanyats.

7/10

Aquest mati he arribat a la oficina molt aviat…massa…

Tenia que trobar-me amb un ex-company de feina - i ara bon amic - que venia a recollir una carta de recomanació.

Doncs quan he entrat per la porta principal, he vist com cada matí les mateixes coses:

1. El porter adormit darrere el mostrador que amb prou feines tenia esma per donar-me el ‘bon dia’ però ho ha fet com cada matí…al igual que faig jo.
2. La planta sobre el mostrador que sempre que la miro - desprès se’m oblida - penso en tocar-la per tenir la certessa que no és de plàstic…perquè no recordo haver-la vist ni més verda, ni més gran, ni més humida…deu ser la única entitat inmutable de tot l’edifici…
3. i finalment sobre el mostrador: la premsa.

Al marge d’alguns exemplars de diàris gratuits com el Qué!, el “20 minutos” o el “Metro“, sempre hi han d’altres que com en molts altres llocs, els seus subscriptors es fan enviar a la feina per tenir-los, calentets, en arribar al seu lloc de treball. Entre ells he trobat: Expansión, “La Vanguardia“, “El País” i l’únic d’orígen extranjer: “l Corriere de la Sera“…i (bufffffff…………) aquí volia arribar…

En portada i per damunt d’un gran pastís blau i vermell d’aquells que fan goig de veure, he llegit:
“Berlusconi, vertice a Palazzo Grazioli“, algo així com “Berlusconi, altre vegada al Palazzo Grazioli”…i durant els 6 segons i mig que he trigat en arribar a la tercera planta d’Urgell nº 143 nomès em venia una cosa al cap, i es que certament: la gent té el que es mereix.

Els números marejen: Ni més ni menys que 13.628.865 de vots que fan que el partit del senyor Berlusconi IL POPOLO DELLA LIBERTA’ l’hagin escollit quasi 4 de cada 10 votants italians (37,39% ) que juntament amb MOVIMENTO PER L’AUTONOMIA ALL.PER IL SUD (410.487 de vots, 1,13%) i LEGA NORD (3.024.522 de vots, 8,3%) - partits amb els qui ha format coalició enguany - reuneixin un esfereidor recompte de 17.063.874 vots que representen un 46,81% del total.

Tot plegat vol dir, ni més ni menys, que que el senyor Berlusconi tornarà a ser President d’Itàlia durant les properes tres legislatures.

Ús en poso el currículum d’aquest geni del subterfugi, l’escapisme i la corrupció:

1. 1994, acusat de sobornar a un grup de d’agents de la policía tributària. Absolt en el 2000; en part per la prescipció del delicte i per l’absolució del Tribunal de Casació.
2. 1995, acusat en quatre ocasions de frau fiscal.
3. 1996, acusat de falsos balanços en el cas de la companyia All Iberian; el delicte fòu despenalitzat per una lley italiana.
4. 1998, dos judicis famosos: el primer per irregularitats en l’adquisició de la casa editorial Mondadori, el segón per corrupció de jutjes per impedir la venda d’una empresa agroalimentaria SME al seu rival empresarial Carlo De Benedetti; ambdós vàren acabar en absolució per prescripció de delicte per a ell i de condemna per a d’altres involucrats.
5. 2003, s’inicia la investigació per frau fiscal en la compra i venda de drets cinematogràfics i de televisió que va dur a la petició d’apertura d’un judici per el presumpte soborn del conegut advocat britànic David Mills.

Berlusconi va ser acusat d’haver pagat 600.000$ a l’advocat perquè donés un testimoni fals en favor seu davant la justicia.

Ambdós s’exposen a ser condemnats a penes d’entre 4 i 12 anys de presó.

Així que amb la seva nova arribada al poder, el senyor Berlusconi té - si és possible! - més llibertat encara de moviments per seguir manegant i desmanegant a la seva discreció i continuant evadint la justícia ‘in eternum’… te prous motius per mostrar la seva gratitud com ha fet en majúscules en la pàgina oficial del partit que ell lidera:

“GRAZIE, ITALIA”

Arribat aquest punt, nomès em queda felicitar a aquest troç de polític:

Bravo Silvio !!!!!!!

Ja fèia un munt que no escribia per aquí! Així que haig d’apuntar tot el que ha tingut lloc en tot aquest temps…buff! Ven pensat, com que han estat un munt de coses quasi que parlaré del millor que ha esdevingut en aquests dies.

El Dimarts 8 d’Abril vaig visitar el Gran Teatre del Liceu. I ho poso així en una sola frase i en negreta perquè - malauradament per mi - no és habitual que pugui visitar aquest elísi amb la freqüència que m’agradaria.

L’òpera representada fou Tannhaüsser en una adaptació de Sebastian Weigled de l’òpera en tres actes de Richard Wagner i el motiu: celebrar l’aniversari del Gerard que ens va convidar a tant espectacular event!.

Desprès de 180 minuts absolutament absorvit per la música, les veus i l’ambient nomès vaig ser capaç de correspondre a tant magnífica actuació amb 10 minuts d’un aplaudiment ininterromput… i m’haguès quedat allí continuant aplaudint si els artistes no haguèssin desaparegut darrera el telò, o si les llums no s’haguèssin apagat, o si el temps no haguès avançat… volia que es quedès allí: quiet i immutable, perquè aquell moment - en el que una de les butaques d’aquell recinte era del tota meva - romangués unes quantes hores més i continuèssin surant al meu voltant les notes d’ “El Cor dels Pelegrins“!

Recordo amb especial força l’escena en la que Tannhaüser entra progressivament en una espiral de prolífica creativitat al Venusberg, en presència de la seva musa: per a representar-ho, mentre el protagonista pinta frenéticament sobre el llenç, decenes d’ombres van apareixent progressivament a l’escenari, poc a poc i sense centrar l’atenció de l’espectador: gesticulant traços perfectes a l’aire, observant amb deteniment l’objecte de dessig del protagonista i desplaçant-se fugaçment a dreta i esquerra, ajupint-se i posant-se dempeus, movent-se endavant i endarrere de l’escenari per agafar la millor de les perspectives i crear l’obra perfecte…

Dubto poder ser capaç de transmetre-ho de paraula…però si la idea fòu brillant, l’execució va esdevenir PERFECTE. Tant de bó la puguès veure un i altre cop…

Una altre de les sopreses - inesperada alhora que gratificant! - de la nit va ser trobar-me a l’Anna!! que - em consta - també va gaudir un munt de la vetallada! Un petó…

Gerard, nano menys mal que repetirem això aviat !!!!!!!!!!!!!…perquè es d’aquelles coses que havent-la tastat una vegada ja no te’n pots estar de viure sense ella…

Quin gran matí!

Ja havia oblidat aquesta sensació: la del cuc a l’estòmac esperant el tret de sortida, la dels ànims dels desconeguts mentre corres per la ciutat, la de les cames que et demanen parar alhora que el cor no et deixa fer-ho…doncs aquest any ha estat això multiplicat per dos!
Encara no s’ha publicat el vídeo d’arribada, però tant bon punt el tingui l’afegiré a aquest post…has estat de película!

06:58: Ja era dempeus: vestir-me amb l’equipatge de la cursa, esmorçar un bol de kellog’s i pasar una estoneta llegint la premsa.

08:45: Assegut a l’andana de Verdaguer i bevent un brevatge que ‘revitaliza cuerpo y mente’, arriba en Gerard i posem rumb a la cursa.

08:51: m’ha fet molta il·lussió trobar-nos al Ferran que també anava a còrrer!; em recordat plegats com eren aquells llargs matins en un poliesportiu del centre de Barcelona ara fa uns anyets quan anàvem a jugar a bàsket…el que no sabia es que ara estaba tant lluny d’aqui!

09:15: Ja haviem deixat la bossa al guardaroba i arrencàvem l’escalfament. Aquesta mena de cites també s’aprofiten per dur a terme reivindicacions de tot tipus, així que enguany molts corredors duïen al front una cinta amb el leitmotiv “SOS TIBET“, en al·lussió als fets que estant tenint lloc en aquest país.

09:45: Acabem d’estirar i possem direcció a la sortida. El Sol ens respectava, però ja es veia que seria un matí caluros. Música ben alta, 15000 persones a la sortida, sense deixar de moure’s: nerviosos, com si el que anèssin a viure fos realment un repte important…amb ganes de menjar-nos barcelona a base de gambades de gaudir de l’esport i de la ciutat!

09:55: Es dóna la sortida per als minusvàlids.

09:56: Explota el ‘Higway To Hell‘ dels AC/DC per la megafonía i aconsegueix possar a la gent ‘ready to run’.

09:59.00: Es fa el silenci i comença a sonar la única, la inimitable, aquella que provoca l’excitació més intensa i et fa sentir que res és impossible !

Em fet la cursa plegats en 55 minuts, cap meravella… però ens hem promès que l’any que be arribaríem abans!

El millor ha estat compartir el moment. Son d’aquelles coses que ún fa amb carinyo i que espera recordar tota la vida!

… i l’any que be més!

“Risin’ up, straight to the top
Have the guts, got the glory
Went the distance, now I’m not gonna stop
Just a man and his will to survive”

Survivor, Eye Of the Tiger. 1982

Actualitzat 14/04/2008 : Veieu-nos a l’arribada!! o descarregueu el vídeo!

Bon dia nano!