Same old, same old…

Després de còrrer durant quasi 40′ Diagonal amunt, Diagonal avall i de fer un té (sempre acostumo a escollir el mateix: Atardecer…espectacular!!) amb la Silvins, m’he passat – com cada setmana – pel cinema.

L’escollida aquesta tarda ha estat un thriller de mafiosos y policies a l’estil de ‘Law and Order‘.

La película comença realment be – no desvetllaré res per si l’aneu a veure – i de bon principi aconsegueix traslladar a l’espectador de cap als vuitanta… i de quina manera!

Amb la Blondie i el seu ‘Heart Of Glass‘ a tota pastilla se’ns presenta ‘El Caribe’ un dels locals de moda de Brooklin: festa, drogues i excessos (all of it was so 80′ !!!) – l’escena de l’Eva Mendes (li diuen Mendes perquè no saben pronunciar la zeta, oi?) i en Joaquim Phoenix al sofà treu el singlot! – on tot plegat ajuda a dibuixar el costat més fosc d’una realitat a les portes de la decada dels noranta a Nova York, durant la ‘drug war’ en la que la mafia controla els baixos fons de la ciutat i on el departament de policia es troba en el seu pitjor moment.

La posada en escena m’ha encantat i deixa el llistó molt alt tot just abans de començar a explicar la història…i suposso que aquest ha estat el problema.

La pelicula te ún o dos moments realment interessants – la persecució de cotxes quan els protagonistes miren d’escapar de la mafia – per a mi la millor escena de la pelicula – aconsegueix ser realment diferent a les moltes que he vist en infinitat de películes d’acció: tensa i dolorosa… – però en general he tingut la sensació que la pelicula no aporta res al gènere: dos germans separats pel deure, un pare estricte que al final farà el necessari per protegir-los als dos i un final a l’estil de ‘el gran heroi americà’ que el deixa a ún amb la certessa de que – per desgràcia – hi han coses que mai canviaran…

Així que he marxat del Boliche canturrejant ‘Let’s dance‘ i – si! perquè no dir-ho! – havent passat una tarda entretinguda – no more no less – durant 117 minuts, però dessitjant que la película hagués acabat amb aquell fosc, desprès de la persecució a l’autovía plovent a bots i barrals…

5.5/10

“Once I had a love and it was divine
Soon found out I was losing my mind
It seemed like the real thing but I was so blind
Mucho mistrust,
Love’s gone behind “

Heart of a Glass – Blondie 1979.

Are you bicing?

1 any

” 1 any d’incomprensió ciutadana… i d’ús irresponsable…
1 any de viatjes de 30 minuts…
1 any de problemes a les estacions…
1 any de passejades relaxants… i de desplaçaments intensos!
1 any esquivant contenidors d’escombraries…
1 any patint el tràfic de Barcelona…
1 any amb moltes, MOLTÍSSIMES bicis!
1 any sense infraestructures decents…
1 any…
286 estacions…
més de 100.000 usuaris…
i fins a 30.000 úsos diaris del servei…
en definitiva…
1 any en bicing! “

P.D: Dedicat a tots aquells que, com jo, pateixen el servei i que,
també com jo, en gaudeixen… i tú, encara no ets bicing !!?

275.000

Demà, al Canadà s’obre la veda per a la caça de foques.

Ni més ni menys que dues-centes setanta-cinc mil cadells de foques arpa, son les que el govern canadenc ha estimat oportú sacrificar per seguir alimentant la indústria de les pells, de la cosmètica i l’elaboració de productes afrodisíacs entre les més beneficiades.

Perquè us feu una idea de les condicions salvatges i de crueltat en les que es realitza anualment aquesta caçera, enguany el govern del canada ha establert explícitament noves normatives com la us descric a continuació – i cito textualment – “The federal Fisheries Department will set new standards that call for hunters to sever the arteries of seals after they have been shot or clubbed in order to ensure their deaths are quick and less painful, according to spokesman Phil Jenkins.” Tot plegat dona la raó a les diferents organitzacions que acusen al govern canadenc de no oferir mecanismes que garanteixin que els animals no son sotmesos a tortures o patiments innecessàris.

El debat entre les protectores d’animals i la industria que explota aquest “recurs natural” – i o diré així per fer-ho en el seu llenguatje – sempre ha estat al damunt de la taula; però el cert es que organitzacions en favor dels drets dels animals com Human Society lluiten i han lluitat sempre per evitar tant la caçera indiscriminada, que posa en perill l’espècie ja que ataca principalment als especímens més joves com, i és el més important, el patiment dels exemplars.

Segons un estudi de l’organització IFAW, que protesta contra la cacera de foques arpa des de els anys 60, assenyalen que fins a un 42% de les foques mortes “probablement encara estaben conscients en el moment de ser escorxades”. En el mateix informe s’assenyala que el 98% dels especiments sacrificats en els darrers dos anys es troben nomès entre les 2 setmanes i els 3 mesos d’edat.

Si be s’insisteix en que la pressió dels organismes internacionals i en defensa dels animals es cada vegada més forta, i que el govern canadenc està legislant més durament la caça d’aquests animals, la realitat es que cada any el nombre legal permés és superior (270.000 exemplars en el 2007 davant els 275.000 en el 2008) per poder fer front a una forta demanda de pells novament en alça en els darrers anys des de païssos como Rusia o la Xina i diferents regions de l’europa de l’Est.

I desprès de tantes dades no us tocaré la fibra penjant cap fotografia en primer plà d’aquella carona tan dolça d’un cadell de foca arpa mirant-nos tímida i fixament amb aquells ulls negres com l’alabastre tota arronsada i envoltada de neu perquè penseu en el sofriment infringit a milers com ella cada any en temporada de caça…i tampoc us posaré un video on veieu a un grup de pescadors – hakapik en mà – corrent per damunt del gel darrera els animals i etzibant-lis garrotades al cap a totes les que tenen al voltant per acumular peces, sense importa-lis que la darrera que ha rebut el cop encara continua removent-se histèrica damunt del gel tenyit ara de vermell.

Nomès us demanarè que, si teniu un moment, signeu.

Say Shava, Shava!

Varen ser dues hores plenes de coregrafíes, ball i música, amb una posada en escena que desde el primer moment contagia al públic amb un ritme exòtic!

Si no hagués estat per les noies m’hagués perdut aquesta representació…quin fart d’aplaudir, sobre tot al final de la funció: el públic dempeus aplaudint i ballant (i jo n’era un més!!) al ritme del ‘Say Shava!’.

No coneixia res de Bollywood. N’havía escoltat a parlar però ni he vist mai cap pel·lícula ni res que em donés una idea del qué tractava; potser els que conèixin els ‘ets i uts’ d’aquesta industria del cinema originaría de l’Índia (Bollywood es una paraula sorgida de la únio de les paraules Bombay + Hollywood) se’n riuran si gosso dir que assistir a aquest espectacle fa que sàpiga alguna cosa d’aquesta mena de películes, però si més no si que m’he fet una idea d’aquest producte i el que representa… ei! i ademés he descobert que m’agrada!

Ni la roba, ni els balls, ni l’escenografía… res sobreviuria fora d’aquest context, estic segur que resultaria absurd veure ballar algú vestit amb una americana a l’alçada de la tercera costella, amb lluentons a les solapes i tota la paleta de colors repartida per la roba sense cap criteri! Però tot plegat encaixa perfectament quan es barreja en aquesta batedora capaç de destilar-ne de tot plegat el ritme més encomanadís que he tingut l’oportunitat d’escoltar en molt i molt de temps!!!

Som-hi! Prepareu-vos per dir Shava !!

£5, £10, £20 i £50…

Perquè penseu que una francesa de familia burgesa i un jueu supervivent de Sachsenhausen escullen un Tango per celebrar l’inici d’un nou dia? Jo tampoc tinc resposta… però per alguna raó – que no sóc capaç de desxifrar – em resulta realment romántic que sigui aquest ball i no un altre el que ompli les darreres imatges del film…

L’idea de la història em va recordar a la que és planteja a “La Zona Gris“ – The Grey Zone (2001) – , en tant en quant els personatjes es veuen obligats a ‘ignorar’ el sofriment dels qui tenen al voltant per garantir la seva pròpia supervivència; un hàbil falsificador obsesionat per mantenir-se amb vida, un impressor profundament decidit a evitar ser partícep del sistema, un inspector de policia promocionat a oficial nazi i un jove rus que confia en sobreviure a la barbàrie…

Die Fälscher, està basada en fets reals i parla de la història d’un equip d’homes l’objectiu del qual es executar una operació nazi que pretenía debilitar l’economía britànica introduint-hi divisa falsa.

Amb la perspectiva que dona haver-la vist, a hores d’ara nomès me’n penedeixo d’una cosa: no haver-ho fet en versió original.

7/10

“Llora, llora corazón,

llora si tienes por qué,

que no es delito en el hombre,

llorar por una mujer,”

Angustia; letra y música: Horacio Pettorossi

 

BCN Bookcrossing

Heu escoltat a parlar del bookcrossing? Probablement si…; de fet jo conec aquesta curiosa manera de compartir literatura, malgrat no haver-me decidit mai a formar-hi part…

Ahir vaig sortir a donar un vol. Havia d’anar a la Sagrada Familia, a cercar un llibre del que m’haig d’examinar a l’escola oficial d’idiomes pasada setmana santa; l’Eduard, ha estat molt a amable i me l’ha deixat perquè me’l llegeixi…

Doncs be, de tornada he pujat per la Diagonal per enfilar Enric Granados – no penseu que és un dels carrers més encantadors de Barcelona? – i he trobat un llibre perfectament colocat sobre un dels bancs de la peatonal esperant a que algún vianant àvid de lectura se’l fés seu durant un temps.

M’he assegut uns minuts per fullejar-lo i he pensat en quí podria haver-lo deixat allí, o si ell mateix havia fugit d’una llibreria avorrit de no ser llegit en molt de temps per anar a prendre la fresca al carrer, al centre de Barcelona, esperant a que un curiós com jo l’agafés per oferir-li una acollidora tauleta de nit, un maletí o un bolso, durant un temps a canvi d’unes paraules, unes frases, uns paràgrafs i una història capaç d’omplir el seu temps i el seu coneixement.

Em pregunto quí sería l’afortunat que el trobaria per endur-se’l a casa; aquesta vegada jo no habia estat l’escollit, ara per ara tinc altres lectures que acabar…i començar.

122 minuts de realitat…

Divendres 14 varem anar, com de costum, al cinema. Aquesta vegada la pel·lícula la va escollir l’Anna i – malgrat que ella diu que no té ull per aquestes coses – la va encertar…i de ple…

…i la veritat, de ‘Auf der anderen Seite‘ (traduïda al castellà per ‘Al Otro Lado’), no se què és el que més em va agradar: si la cadència d’una música desconeguda per mi alhora que exòtica que acompanyaba a cada moment les imatges, o la història les històries plena plenes d’injeccions de crua realitat: com la conversa entre dos turcs i la Yeter a l’autobús, o de profunda tendresa com les sinceres carícies de la Charlotte a la Ayten desprès d’una nit de festa desenfrenada, o l’escena de dolor angoixant ón l’espectador només pot observar impotent a una mare desfeta per la pèrdua de la seva filla…Em van agradar molt els personatjes: compromesos, consequents i fidels amb ells mateixos; trenant una única història de principi a fi: la de una realitat qualsevol.

Sense cap dubte serà una de les meves películes del 2008.

Us convido a gaudir d’ella.

8.7/10