Ja fèia un munt que no escribia per aquí! Així que haig d’apuntar tot el que ha tingut lloc en tot aquest temps…buff! Ven pensat, com que han estat un munt de coses quasi que parlaré del millor que ha esdevingut en aquests dies.
El Dimarts 8 d’Abril vaig visitar el Gran Teatre del Liceu. I ho poso així en una sola frase i en negreta perquè – malauradament per mi – no és habitual que pugui visitar aquest elísi amb la freqüència que m’agradaria.
L’òpera representada fou Tannhaüsser en una adaptació de Sebastian Weigled de l’òpera en tres actes de Richard Wagner i el motiu: celebrar l’aniversari del Gerard que ens va convidar a tant espectacular event!.
Desprès de 180 minuts absolutament absorvit per la música, les veus i l’ambient nomès vaig ser capaç de correspondre a tant magnífica actuació amb 10 minuts d’un aplaudiment ininterromput… i m’haguès quedat allí continuant aplaudint si els artistes no haguèssin desaparegut darrera el telò, o si les llums no s’haguèssin apagat, o si el temps no haguès avançat… volia que es quedès allí: quiet i immutable, perquè aquell moment – en el que una de les butaques d’aquell recinte era del tota meva – romangués unes quantes hores més i continuèssin surant al meu voltant les notes d’ “El Cor dels Pelegrins“!
Recordo amb especial força l’escena en la que Tannhaüser entra progressivament en una espiral de prolífica creativitat al Venusberg, en presència de la seva musa: per a representar-ho, mentre el protagonista pinta frenéticament sobre el llenç, decenes d’ombres van apareixent progressivament a l’escenari, poc a poc i sense centrar l’atenció de l’espectador: gesticulant traços perfectes a l’aire, observant amb deteniment l’objecte de dessig del protagonista i desplaçant-se fugaçment a dreta i esquerra, ajupint-se i posant-se dempeus, movent-se endavant i endarrere de l’escenari per agafar la millor de les perspectives i crear l’obra perfecte…
Dubto poder ser capaç de transmetre-ho de paraula…però si la idea fòu brillant, l’execució va esdevenir PERFECTE. Tant de bó la puguès veure un i altre cop…
Una altre de les sopreses – inesperada alhora que gratificant! – de la nit va ser trobar-me a l’Anna!! que – em consta 
– també va gaudir un munt de la vetallada! Un petó…
Gerard, nano menys mal que repetirem això aviat !!!!!!!!!!!!!…perquè es d’aquelles coses que havent-la tastat una vegada ja no te’n pots estar de viure sense ella… 
