Diumenge va ser un dia molt especial.
Fèia temps que voliem tornar a veure a les ‘nenes’, i aprofitant la celebració de l’aniversari d’en Jordi vàrem quedar l’Eli, en Jordi, les nenes, en Gerard i un servidor per anar a fer un dels impressionants dinars dels que ja haviem perdut el costum…
Son genials aquestes cites: als pares els serveix una mica per descarregar-se de les nenes i als padrins per embafar-nos d’elles i gaudir-les com mai. L’Alba venia, per primera vegada a dinar amb nosaltres fora de casa. Ja quasi te dos anyets i estaba esmaperduda, garrativada i bocabadada de tot el que l’envoltava: persones per tot arreu – al marge dels papes, la ‘caque’ i els padrins – soroll, cadires, taules i com no: una taula plena de menjar! 
Així que mentre dinàvem la ‘caque’ m’explicava tot el que havía fet al cole i l’Alba es barallava amb el plat – quasi tan gran com ella! – portant boja a l’Eli que – cóm ha de ser una mama – no perdía detall del que fèia.
Però de tot plegat el millor moment va ser una mica més tard, a casa, quan l’Eli va i diu: “Alba! com es diu el padrí?” mentre m’assenyalava directament indicant-li a la seva filla que, ara, jo era l’objectiu. L’Alba em mirava, concentrada, amb aquells ulls castanys preciosos com atmetlles que anàven de mi a la seva mama com dient: “vols que ho digui?” (perquè ho sabia!) però com totes les noies a l’Alba també li agrada fer-se pregar…
I la mama repetia: “Quí és, ell?” i l’Alba em tornava a mirar amb aquella carona rosadeta i una boqueta ara sèria però que amagava una rialla que només tardaria uns segons més en aparèixer…i jo debia tenir aquella cara de babau com…no se…com en l’adolescència quan t’agrada una noia, ja sabeu: quan te la mires esperant que ella et digui alguna cosa però encara no ho diu perquè també es tímida o perquè creu que encara no ho ha de fer, per fer-te patir una miqueta més i obligar-te a donar un nou pas, un més…fins que ella consideri que ja has suat prou… i mentre la mirava, l’Alba va començar a dibuixar el seu somriure com dient: “val, ho diré…prepàrat que cauras de cul a terra!” i alçant la seva maneta assenyalant-me amb aquell ditet, que bé podria haver estat el braç d’un follet, va i diu:
anué, eanué!
El cor em va fer un salt i penso que vaig riure descontroladament en adonar-me’n cóm un cigronet d’un any i nou 
mesos era capaç, no només de reconèixe’m, sinó de saber perfectament com em dèia! I en veure la meva reacció l’Alba també va arrencar a riure mentre debia pensar: “Ostres el padrí…li falta un bull! ¿que mai ha escoltat el seu nom, o qué?“
Dedicat a l’Alba i a la Raquel. :*
Tant fa…..Quan vaig llegir el teu escrit, la intenció va ser escriure de seguida,doncs el vaig trobar preciós per la seva sencillesa i pel què hi reflecties.
Avui l’he tornar a llegir, i he tornat a sentir el mateix. No cal dir q com a mare de les “protagonistes” és fàcil q se’m caigui també la baba, perquè sé exactamnet de la situació que parles,però el fet de valorar-ho d’aquesta manera,demostra un sentiment de tendresa i gran sensibilitat als petits moments de la vida.
Penso que el gran secret de la felicitat és aquest : saber veure sempre la part positiva i gaudir dels petits moments. Es només un pensament, doncs malgrat intentar-ho a vegades ens hi quedem pel camí…però el teu camí és bo!
Una abraçada Noel.
Eli