Probablement estimat lector/a, mentre escric aquestes linies, tú com la majoria d’habitants d’aquest meravellós país, estaras seguint l’aconteixement músical de l’any.
De fet no t’enganyarè pas si et confio – shhhhh….. però promet-me que em guardaras el secret! – que tot just arribar del partit jo també he engegat la ‘tele’ i he anat a parar a la primera, i vet aquí quina coincidència que en aquell moment li tocava el torn a l’únic pais participant que m’interesava veure. Així que després de gaudir de l’espectacle i tot just acabada la cançó, he canviat de canal cercant algun contingut que realment pagués la pena.
I mentre el senyor Groening m’esgarrapava un d’aquells somriures àcids als que ens té tant acostumat, posava rumb a aquest blog per escriure uns pensaments… i en l’esforç d’organitzar-los en paraules he recordat la nit de Divendres!
Em va saber a glòria! Poder desconnectar de tota la setmana passant una vetllada amb aquesta colla tant genial és, amb tota seguretat, una de les millors maneres d’arrencar el cap de setmana: un bon moment per riure, fer el boig… i pràcticar l’ànglés!
Doncs si!! al grup s’ha unit – circumstancialment – un xicot vingut de terres extrangères que haurà de pasar dues setmanes a Barcelona per temes de feina. Es diu Hening i es dedica al sector financer; com a tot arreu menys aquí , allí es parlen un mínim de dos idiomes – útils arreu del món, vull dir – i al marge de l’alemany, en Hening s’expresa amb fluidesa en anglès i entén també l’Holandés…així que, si més no, vaig poder aprofitar i treure-li el rovell al meu ‘english’ no sigui que patini d’aquí a sis dies…
Vàrem acabar aviat i tocaven les 03:00 que ja era a casa preparant-me per anar a dormir.
I penso…que anava a explicar? Ah si! pensava en l’avi i en la darrera – que no serà l’última! – anècdota que vaig pasar en la seva companyía ara fa tres tardes…
…tornàvem plegats d’una d’aquelles expedicions que fem passadís amunt – passadís avall, per posar-se en forma, quan – eixerit com és ell i mentre entrava a l’habitació – es queda mirant al seu company i veient com es porta un bocí de peix a la boca li diu ben alt: “¡Que aproveche!“
I el senyor Julián, educat on els hi hagi, mentre acompanyat de la seva filla mirava de fer pasar coll avall un bon tros d’aquell l’insípid peix que li corresponía per sopar aquella nit, li respón amb aquella tranquilitat i aquell aplom de qui ha vist tantes llunes plenes: “No, no es escabeche…pero lo parece…” …ja sabeu, coses de la gent gran. 
Iaiu, tornarem al Parc Güell: t’ho prometo.
P.D: Ei!…quina manera de ploure….que agust dormiré…
, sino que m’ho van possar tot EN SAFATA per tal de convertir-me en un més durant els 9 mesos que vaig estar treballant a l’Ajuntament de Sabadell…en marxar eren – SORTOSAMENT PER A MÍ – més que ex-companys de feina!!
