No apte per estómacs sensibles…

Fèia temps que no trobava una estona per escapar-me al cinema…

Així que vaig escollir – encertadament! – el dia en el que el mon estava pendent de si ‘la roja‘ arribava a la final; recordeu aquella sensacional escena de la película del Amenábar ón l’Eduardo Noriega corre angoixat pel bell mig de la Gran Vía de Madrid? doncs, jo hagués pogut fer el mateix per l’Avinguda Diagonal sense por a ensopegar amb res! Genial, oi?

Al cinema ni una ànima i el cartellet de la película nomès ocupaba la metitat del plafó de la sala nº 4. La noia de la guixeta em va fer saber que era el darrer dia que la teníen en cartellera, així que – convençut que era, vista l’oferta, la millor de les opcions – vaig fer-me amb l’entrada…

Me la vaig trobar així… i així va romandre durant TOTA la sessió! Ni entrades ni sortides, ni comentaris, ni crispetes!! , tot plegat va contribuir a veure la pelicula en el millor dels ambients…com a casa, que la temàtica ho requeria.

Al marge de la crua realitat de les imatges i d’una ordenada i fidel narració – que es succeeix cronológicament entre el judici a la assessina i flashbacks retornant a l’acció de la película – , de ‘An American Crime‘ em quedo amb dues coses:

1) La interpretació de dues actrius. La primera d’una Catherine Keener que esgarrifa. En el paper de Gertrude Baniszewski, dona vida durant 98 minuts a la pertorbada mare de set fills que destrueix incomprensiblement la vida d’una adolescent de nomès setze anys. Aconsegueix evocar una barreja de fàstig, llàstima i horror que sura dolorosament en totes les escenes…inclús en les que no hi apareix.

L’altre actriu de la que quédes profundament enlluaernat en la primera i darrera escena veient-la muntada en la seva atracció de fira preferida, es l’Ellen Page que aconsegueix donar rèplica a una actriu quaranta anys més gran que ella malgrat que en la majoria del temps nomès pot fer-ho suplicant i plorant de dolor…

i 2) La manera en que el director dibuixa també a la resta de la societat. A aquelles persones que – sense intervenir en el crim – varen ser partíceps en fer oïdes sordes i ulls cecs al que tenia lloc “a la casa del costat”. La manera en que es constata que tot el que va succeïr fou principalment degut a la complicitat de quí podien i no varen fer res, es potser tant o més pervers i brutal com les pallíses que rep la jove Linkens.

Potser sou dels que no escolliu el cinema per anar a patir. Si es així, no us recomanaria aquesta película… però llogueu-la en DVD o escapeu-vos a algún cinema una tarda en el que el vostre estat d’ànim no sigui massa baix (ni massa alt… que l’optimisme també juga en contra de la realitat) , i deixeu-vos arrosegar per la darrera història de la Sylvia Linkens, una història que va durar poc més de 3 mesos…

“…Mom said in every situation God always has a plan. I guess I’m still trying to figure out what that plan was.”

7.7/10

Una volta al mar…

Recordaré la revetlla de Sant Joan de 2008 per haver tingut la honrosa oportunitat d’haver pogut celebrar no ún, sinó dos comiats: el primer recurrent es el del adéu al dia més llarg de l’any i el segón y realment particular va ser el comiat – temporal – d’aquests dos bojos de les motos que es diposen a fer la volta al mediterrani!

La festa va ser genial: parelles, amics i familiars varen acompanyar al Jordi i a l’Hug en la festa de comiat abans que demà dia 25 de Juny de 2008 es doni la sortida oficial a aquesta aventura a la que ells ja s’han ocupat de donar-li la notorietat que es mereix.

I és que desde les nou del vespre, quan varem arribar a la precisosa massia situada al peu de la muntanya, al municipi de Canet Canyet de Mar, ja es respiraba l’ambient de festa que la iniciativa provocava en tots els assistents.

Un jardi impressionant donava cabuda a una cinquantena de persones, begudes a dojo, menjar, coca de Sant Joan (boníssima!) música i una improvitzada i moguda sala de ball, fou l’escenari en el que es va celebrar una festassa que segur va motivar -encara més – a aquesta parella d’aventurers a acomplir el seu repte: 80 dies, catorze mil quilòmetres: dos motoristes dispossats a omplir de gom a gom les seves motxiles amb una infinitat d’experiències que els quedaran enganxades a la pell per tota la vida!

I així fins molt tard – o molt aviat! – mentre el Sol s’impacientava darrera les muntanyes i demanava ja el seu torn, mentre la música continuava amb algunes peces més encertades que d’altres!, mentre tot això passava nosaltres seguiem ballant més cansats però resistint-nos amb totes les nostres forces a deixar de moure el cos!!

Arribaba a casa acompanyat per la llum de dia i no sé perquè em va venir al cap la imatge dels dos protagonistes ruxant-se amb cava davants les seves bemabés i agraïnt (gracies a vosaltres!) a tots els assistents la seva presència… suposso que em encantar la espontaneitat i l’alegria que desbordàven… va ser genial!!!

Doncs res nois, no he tingut la ocasió de conèixe-us massa – a tu una mica més Jordi – però em va fer molta il·lussió poder compartir amb vosaltres aquest moment i desde aquest racó volia posar un grà més de sorra en aquesta ampolla de bons desitjos, ànims i la certessa que res no serà igual per a vosaltres quan torneu a trepitjar la vostra terra.

Aquesta aventura ja es tota vostra: gaudiu-ne cada dia, i cada segón. Perquè per cada quilòmetre que li esgarrapeu a l’asfalt o al desert en tindreu un de més que afegireu a la carretera de la vostra vida, la que realment recordareu sempre!

Som-hi, ho aconseguireu!

Lluna plena…

De la nit del 17 de Juny de 2008 a peu de platja, el que més recordaré – amb permís del protagonista de la nit – serà la lluna plena: omnipresent durant tota la vetllada, va ocupar la millor de les localitats. Una espectadora d’excepció, lluïnt el seu inmaculat vestit de gala i seguint en silenci i amb atenció el recital que en Josep Carreras va oferir amb puntualitat diferida a tots els que ens vàrem desplaçar a la sorra de la platja de San Sebastià, al barri marítim de la Barceloneta.

No vull repasar aquí el guió del recital que segurament estarà disponible més acuradament en molts altres llocs, ni anomenar les peces que el tenor de seixanta-dos anys va interpretar i que – pel que fa algunes d’elles – romanen en posesió de la meva ignorància que les ha desat egoístament en un calaix tancat amb clau…; no, prefereixo anomenar les meves sensacions durant els 135 minuts que va durar el recital.

Una d’elles, per exemple, fou la de redescobrir com m’enamoren les nits de lluna plena a l’estiu.

Sabeu? en comptades ocasions, la sort, el destí, alguna mena d’energía incomprensible o senzillament les circumstàncies fa que puguis descobrir cóm també hi ha persones anònimes disposades a ajudar per res a canvi, nomès per la satisfacció d’haver-ho fet.

Corrien les 18:30 de la tarda i deu hores i mitja abans habia deixat un missatge al contestador d’una fundació que oferia, com d’altres, invitacions per assistir – sobre la sorra de la platja – al concert d’en Josep Carreras.

Deu hores abans una amable veu darrera el telèfon em confirmava i em reservava dues de les poquetes que encara quedàven, només amb una condició: que pases a recollir-les abans de les 19:00…

I la meva dislèxia estupidèsa va fer que a tan sols mitja hora de l’hora H, em trobés a les antípodes d’on havia de recollir-les…; i sabeu que va fer, la mateixa noia que havia parlat amb mi a primera hora del matí? Doncs em va confiar el seu número de mòbil, em va citar al centre de la ciutat i va aprofitar el seu desplaçament a una visita mèdica per entregar-me les invitacions en mà! Però no nomès a mi, sino que justament desprès – i sense poder convidar-la ni a un café per les molèsties causades – s’havia de trobar amb una altre persona de Sabadell que tampoc havia pogut arribar a temps!!

Us ho podeu imaginar? A mi ja no em caldrà. Ella em va ajudar a que tingués la posibilitat d’escoltar per primera i potser per darrera vegada en directe a en Josep Carreras i Coll.

A la ciutat en que va nèixer,
a la meva ciutat…
…i sota la lluna plena.

A quí ho va fer posible,
a la Malú.

Dilluns…

06:45 am. Mentre miro de desempallegar-me amb totes les meves forçes de la perfecta clau inmobilitzadora que el llençol de sota, el coixí i el nórdic m’havien decidit aplicar per obligar-me a romandre entre ells durant tot el matí, la Cristina em crida des de darrera de la porta per dir-me (genial!) que corri cap al bany, que l’escalfador s’ha autodestruït durant la nit i que (guayyy!) no pot tancar la clau de pas perquè (brutal!) el bany s’està inundant! Bufo…perquè el dia tot just comença i s’ha oblidat del més important: donar-me els bons dies.

Poso rumb al maleït escalfador pensant en el temps que fèia que una incomoditat domèstica com aquesta no trasvalsaba el meu dia a dia, la boira es massa espesa… ostres! però si aquestes hores sóc incapaç de recordar ón tinc els calçotets!

Camino a pas lleuger, amb la bruixola trencada… sense acabar de situar-me, així que decideixo prendre com a referència el feix de llum que travesa la porta del bany cap al passadís indicant-me ón trobar la meva arca perduda; la trobo, i amb una clau anglesa i un gir destre tanco la clau de pas i – màgia? – deixa de brollar aigua de l’escalfador. Noël 1 Cristina 0

07:14 am. Porto ja 4 minuts dempeus dins la banyera mirant-me la dutxa… si, si… aquell sortidor que tots tenim a casa en forma de maneta de telèfon antic amb els seus puntets – alguns d’ells tapats per la calç – pels que sempre de vegades surt aigua calenta; de fet intento posar en pràctica les meves capacitats mentalistes per mirar de persuadir el sortidor, perquè tingui clemència i decideixi escupir aigua a una temperatura no inferior als 30ºC i evitar així morir d’hipotèrmia…

07:16 am. Prou. No tinc més temps, sinó no arribo a la feina: agafo el mànec de la dutxa com si escanyés una estrús esperant no morir congelat en quan doni la pressió… i l’aigua surt violentament… calenta! Aprofito els darrers minuts segons d’aquesta comoditat tant preuada – i que, cóm pasa de costum, ún nomès valora quan no la té – i porto el mànec a l’alçada de la nuca alhora que la sang torna a circular pel braç en quan el relaxo per damunt del cap i em diposso a sentir els dolls d’aigua relliscant per l’esquena a uns increïbles 40ºC.

07:19 am. Tanco l’aigua. Ja estic. Odio les dutxes fugaces. Surto emprenyat. Tot plegat ha estat com un coitus-interrumptus: estressant, ràpid i insatisfactori.

(…)

16:44 pm. “Cring-cring” el nokia surt de l’autisme i cobra vida informant-me de l’arribada d’un sms, diu així: “Noël, no tendremos agua caliente hasta el jueves . 1besoCris” Plou sobre mullat. Ja puc preparar-me demà al matí (i demà passat, i l’altre… ) em tocarà patir…

MORALITAT: El que comença malament, sempre pot acabar pitjor…

Our ‘end of the course party’

On Friday evening some of the EOI classmates meet together to celebrate a ‘end of the course party’ on a singular restaurant in Gràcia. It’s name: “El Racó de les bruixes”, that could be translated into english as “The Witches Corner”…

The place is decorated as it was a kind of a cave or a wood in wich witches, and sorceress cook their potions and write their spells… it’s not too big, but it’s confortable enough to stay for two or three hours eating and enjoying with friends.

Montse, our teacher at EOI, go into retirement on July so we tried to make her a party to celebrate the end of the course and the happy beggining of her new free life as well!

We bought her a beautiful and colourful basket of flowers with a greetings card from all of us! Montse, seemed to me very happy and pleased to be among his students in other place than in a classroom!!

It was reallly interesting to listen her relating us her experiences about her travelings! As I was hearing her explanations I thought about my own feelings and desires related to work abroad: in an unknown place, as a foreigner and doing my best each day to move forward… and that challenge reminded me when at the age of 20 I flew for the very first time to Great Britain in order to help my dad as a translator in several meetings he had arranged with his english customers… it was quite difficult for me at that time, but I still remember that experience as one of the most useful ones: both in terms of professional and – most important – personal development.

So, I’m quite sure about that, as soon as I finish my pendings here, I would like to fly away and start again on a new country to know more about people, places and customs…

Montserrat, you probably won’t read this post at all… but I really thank you for this year at the EOI, for your wise speeches, for the experiences you told us and for your never ending vitality!!

I’ll try to follow your steps, I promise.