Fèia temps que no trobava una estona per escapar-me al cinema…
Així que vaig escollir – encertadament! – el dia en el que el mon estava pendent de si ‘la roja‘ arribava a la final; recordeu aquella sensacional escena de la película del Amenábar ón l’Eduardo Noriega corre angoixat pel bell mig de la Gran Vía de Madrid? doncs, jo hagués pogut fer el mateix per l’Avinguda Diagonal sense por a ensopegar amb res! Genial, oi?
Al cinema ni una ànima i el cartellet de la película nomès ocupaba la metitat del plafó de la sala nº 4. La noia de la guixeta em va fer saber que era el darrer dia que la teníen en cartellera, així que – convençut que era, vista l’oferta, la millor de les opcions – vaig fer-me amb l’entrada…
Me la vaig trobar així… i així va romandre durant TOTA la sessió! Ni entrades ni sortides, ni comentaris, ni crispetes!!
, tot plegat va contribuir a veure la pelicula en el millor dels ambients…com a casa, que la temàtica ho requeria.
Al marge de la crua realitat de les imatges i d’una ordenada i fidel narració – que es succeeix cronológicament entre el judici a la assessina i flashbacks retornant a l’acció de la película – , de ‘An American Crime‘ em quedo amb dues coses:
1) La interpretació de dues actrius. La primera d’una Catherine Keener que esgarrifa. En el paper de Gertrude Baniszewski, dona vida durant 98 minuts a la pertorbada mare de set fills que destrueix incomprensiblement la vida d’una adolescent de nomès setze anys. Aconsegueix evocar una barreja de fàstig, llàstima i horror que sura dolorosament en totes les escenes…inclús en les que no hi apareix.
L’altre actriu de la que quédes profundament enlluaernat en la primera i darrera escena veient-la muntada en la seva atracció de fira preferida, es l’Ellen Page que aconsegueix donar rèplica a una actriu quaranta anys més gran que ella malgrat que en la majoria del temps nomès pot fer-ho suplicant i plorant de dolor…
i 2) La manera en que el director dibuixa també a la resta de la societat. A aquelles persones que – sense intervenir en el crim – varen ser partíceps en fer oïdes sordes i ulls cecs al que tenia lloc “a la casa del costat”. La manera en que es constata que tot el que va succeïr fou principalment degut a la complicitat de quí podien i no varen fer res, es potser tant o més pervers i brutal com les pallíses que rep la jove Linkens.
Potser sou dels que no escolliu el cinema per anar a patir. Si es així, no us recomanaria aquesta película… però llogueu-la en DVD o escapeu-vos a algún cinema una tarda en el que el vostre estat d’ànim no sigui massa baix (ni massa alt… que l’optimisme també juga en contra de la realitat) , i deixeu-vos arrosegar per la darrera història de la Sylvia Linkens, una història que va durar poc més de 3 mesos…
“…Mom said in every situation God always has a plan. I guess I’m still trying to figure out what that plan was.”
7.7/10




