Quan tens menys coses a fer, i més en les que pensar, sovint arriba la nostàlgia.
I avui m’ha fet una visita. De bon matí m’ha despertat i ja no m’ha deixat sortir a fer la meva cursa matinal; el dia acompanyaba però s’ha quedat estirada al meu costat mirant-me als ulls i acariciant-me els pensaments i no he pogut més que deixar-me fer.
I m’ha parlat de coses que ja quasi ni recordava. En silenci, mentre desgranaba ún per ún bona part dels records que tenia desats ben endins.
He recordat quan un nadal els reis em varen portar el darrer LP – en vinil! – d’en Glen Medeiros tot i que nomès coneixia una sola cançó…però m’agradava tant!! 
Però hi ha hagut un fet que m’ha vingut al cap amb més intensitat que la resta: la veu d’en Matias Prats i de l’Olga Viza, ara farà diset anys en el que probablement serà el matí més especial de la història d’aquesta ciutat. Sis anys abans, a les 13:31 de la tarda un 17 d’Octubre de 1986, Juan Antonio Samaranch pronunciaba una frase que a mi – com a la majoria de barcelonins – ha degut quedar gravada en la nostra memòria.
Recordo aquell moment amb una exactitud impresionant. I se’m eriçen els cabells. El puc sentir.
À la ville de...Barcelona!
Em veig dempeus al menjador de casa, a nomès dos pams d’aquell Grundig de 21 polçades de tub llarg que bé debia pesar una tonelada, observant un munt de gent amb corbata aseguda a l’espera d’un veredicte.
D’entre tots ells recordo especialment a dues persones: en Pascual Maragall, amb el cabell frondós y ben negre, i amb un mostacho ben tupid i en Narcís Serra al seu costat…
No em pregunteu perquè recordo aquest detall.
Recordo a en Samaranch obrint el sobre i pronunciant en francés aquella frase i el nom de la meva ciutat… i en escoltar-lo, mentre aquells homes amb tratje s’abraçaben dins el televisor, jo amb xandal i bambes vaig donar un salt tan alt que en tornar a terra vaig caure damunt el peu dret de la mare que estaba al meu costat dessitjant escoltar la mateixa notícia… i regalant-li una trepitjada força dolorosa… quin mal oi mama!?
Tenia 14 anys i no sabia massa be qué significaba tot allò, però sabia que era important.
I aquest matí, amb ella al costat, m’he adonat de cóm m’hagués agradat tenir aleshores deu anys més.
0 Respostes a “Nostàlgia”