Aquesta tarda he tornat a ser jo. Porto un mes diabòlic. Amb prou feines faig res més que treballar i dormir, treballar i dormir, treballar i dormir… així que mentre tornava en metro de la feina, el darrer que tenia ganes de fer era marxar cap a l’Escola Oficial a la que, per altre banda, portava deixant de banda les darreres quatre setmanes.
He trepitjat el carrer i alhora que la pluja em saludaba i em mostraba el seu agraiment per caminar descobert sota d’ella, he recordat que ja havia enllestit la meva darrera adquisició i necessitaba tornar a sentir aquesta sensació que nomès et dona la lectura: l’olor de les pàgines encara sense obrir, el tacte dels fulls: aspres i resistents a les inclemències del dia a dia en els més humils o suaus i delicats en els seus germans de clase social més elevada.
S’obren les portes i m’adreço a escollir el meu nou company de viatje per als propers dies. En només 10 minuts ja era al mostrador ensenyant-li al noi, que tot just arribava, el meu dni i la meva targeta de crèdit per tal d’endur-me la meva elecció.
I un cop fora, mentre la pluja – gelosa per haber-la deixat tanta estona a soles – tornava a acariciar-me els cabells, he pensat:
Perquè no em trec el son de les orelles i aprofito per pujar a l’escola mentre de camí començo l’història que tinc entre mans? Dit i fet. Son les 19:30, es tard, però si em dono presa i els catalans no fallen, puc aprofitar la darrera hora d’speaking!
Roberto Saviano era, fins el mes de Març de 2006, un jove escriptor i periodista que colaboraba en el diari La República amb mires a convertir-se en un asidu a aquest mitja de comunicació; però Saviano també formava par del grup d’investigadores del “Observatori de la Camorra y la Ilegalitat” i la publicació del seu “Gomorra, Viaggio nell’impero economico e nel sogno di dominio della camorra.” va canviar la seva vida. Literalment.
Els seus més de 300.000 exemplars venuts en poc temps – ja en porta més d’un milió – , i els aplaudiments i reconeixements de la crítica pel un treball d’investigació ecumènic, varen provocar una reobertura del debat sobre el crim organitzat a Italia i posar sobre la taula un fet que ningú veu… perquè tothom gira el cap… en direcció a una altre banda.
Però aquest fet lloable i meritori té també el seu rerafons més fosc: posat sota protecció policial les vint-i-quatre hores al dia tres-cents seixanta-cinc dies a l’any, vivint entre escortes i vidres blindats, el 14 d’Octubre d’aquest any el ministeri de l’interior italià obté proves suficients per demostrar que una familia vinculada amb la camorra, té previst acabar amb la vida de l’escriptor.
Les mostres de suport de fins a sis premis Nobel (Orhan Pamuk, Dario Fo, Rita Levi Montalcini, Desmond Tutu, Gunther Grass, i Mikhail Gorbachev) en defensa dels drets d’expressió no eviten el fet que Roberto Savino hagi de sortir del pais i pasar a viure en captivitat per evitar que la màfia napolitana acompleixi la seva promesa: assasinar-lo abans de cap d’any.
Desde aleshores ha concedit moltes entrevistes a mitjans radiofònics, televisius de premsa escrita i a internet. Amagat. Desde ón pot dir el que pensa sense que al dia següent un desconegut li etzibi un tret al clatell quan surt de la fleca amb el pà sota el braç.
Paro d’escriure i penso:
Només queden quinze dies per acabar l’any.
Es tracta d’un pensament fugaç que amb prou feines román prou temps a la memòria de qui l’evoca, una curiositat més, una excusa per repasar el que hem deixat enrere i pensar en el que ens espera.
Es així per tothom. Però probablement no pas per aquest home que viu aquests dies esperant despertar el dia 1 de Gener i dir: “No han pogut acomplir la seva amenaça…” malgrat que res podrà evitar que tot seguit afegeixi: “… però la podran acomplir demà?
Com en temps de la inquisició un llibre es capaç de sentenciar a una persona a mort. No hem canviat en desde aleshores.
Obro la primera plana i començo la lectura.
A en Roberto Saviano.
www.robertosaviano.it
