Horrocruxes…

Quines paraules més rares!
Quins noms tan estranys. Anar al cinema en companyia de la Raquel aquesta tarda, ha estat per mi el que suposo que en algun moment va ser per als meus pares acompanyar-me a veure “La Guerra de les Galàxies“. No entenia res. Us ho juro!

En canvi la Raquel: que si el Dumbledor això, que si la Hermione allò que si el Voldemort es el dolent però no se sap qui es – però ella si que pensa qui pot ser…però no m’ho dirà perquè no vol desvetllar-me el pastís!

Armaris que fan desaparèixer les coses, bombons que provoquen l’enamorament, brevatges que inspiren la sort…

Passaven quaranta-cinc minuts de les set de la tarda  i arribava el mateix temps tard a l’estrena de “Harry Potter y el Príncipe Mestizo“; tothom era ja dins gaudint de la pel·lícula entre ells la Raquel que havia esperat nerviosísima tota la setmana aquest moment des de que va rebre com a regal dels padrins entrades per a l’estrena de la sisena entrega de la seva nissaga favorita, la de les aventures d’en Harry Potter.

…escombres voladores,  bons i dolents, paraules màgiques que desencadenen tota mena d’efectes sobrenaturals…

Harry Potter i Hermione Granger a la sortida del cine

La Raquel es una passada.

“Saps?” – em diu mentre acomoda suaument la ma al damunt de la galta per no tocar directament una petita llaga que té a la llengua i que darrerament la té molt preocupada -.
“Jo ja sé com anar a casa d’en Jordi! M’he fixat, i ja sé quins trens agafar per anar tota sola!“
“Tota sola?” – li responc amb sorpresa i cara de profund desconcert -
“Be…” – pensa la resposta mentre em mira – “…si, bueno…tota sola, ja saps…si al món no hi hagués gent dolenta i aquestes coses…“

“gent dolenta i aquestes coses“…

Demà es el seu aniversari…que ja ha arribat als nou anyets!
Així que confio que desi un molt bon record del seu regal anticipat…i que gaudeixi tant o més dels que encara li toca rebre!!

…plans maquiavèl·lics, objectes que amaguen ànimes, romanços d’adolescents, varetes màgiques, paratges inhòspits, monstres aquàtics i una missió per a un escollit!

Ah! I sobretot Raquel: no deixis de fer els exercicis de mates-mates que has d’arribar en forma al Setembre per treure tan bones notes com en el curs passat!

Moltes felicitats bonica!

T’estima,
El padrí.

Carla ♥

Nomès en ocasions escric el que sento…
…però sempre sento el que escric.

La Carla es eixerida i desperta.

És amiga dels seus amics i sempre ha estat disposada a quedar-se amb el millor que li ofereix la vida. Va aprendre molt aviat ha demanar perdó; i de fet es encoratjador veure com es millora de generació en generació… però també ha heretat altres trets que la fan tant i tant especial: es carinyosa, intel·ligent i molt, molt, molt… tossuda!

Diu el seu nom, d’origen germànic, que es una noia que sovin enfronta els sentiments i la raó. I durant la seva vida s’ha deixat guiar tant pels primers en algunes ocasions com pels segons en d’altres… però sempre ha estat fidel al que ella volia: cóm molt bé va aprendre tota soleta a mida que creixia.

A la Carla li encanta quedar-se sola fent un cafè mentre llegeix un llibre, o passejar una estona al sortir de la feina abans de posar rumb de tornada cap a casa.

La Carla està bojament enamorada.

A la Carla no li espanta la soledat, i agraeix la calma de estar amb ella mateixa; això fa que hagi estat capaç de cultivar una vida interior que no està a l’abast de tothom: capaç de transmetre una enèrgica força espiritual a aquells a qui envolta.

A la Carla li agrada viatjar. El seu darrer viatge ha estat a l’Índia… i ha pogut així acomplir aquell somni que, tot i no ser pas seu, s’havia promès fer realitat almenys una vegada al llarg de la seva vida.

De vegades també m’agrada escriure allò que imagino…

A la Carla, que va arribar a Barcelona un calurós dotze de Juny de 2009

Estimar sense por…

Wahre Liebe fürchtet nicht.*

Rondaven les sis de la tarda i, de camí cap a casa, ja tenia al cap connectar-me i formalitzar la meva inscripció i deixar-ho tot lligat pel Diumenge.

Poqueta cosa més m’esperava la tarda de Dilluns quan de cop i volta sona el mòbil a la butxaca de la bossa. Es en Gerard que s’ha vist en un obrir i tancar d’ulls amb dos carnets d’abonament al Liceu per a l’estrena – després de vint-i-cinc anys! – de la que va ser la única ópera d’un dels més reconeguts compositors de tots els temps.

Així com sempre faig, sense deixar passar els trens que passen, a les vuit del vespre érem tots dos asseguts a la filera 7 seients 1 i 3 de la platea d’aquest meravellós espai que miro de no deixar de visitar tant com puc; tot i això la d’ahir no comptava… havia sorgit, com acostumen a passar les millor coses, de manera improvisada.

L’òpera tornava 25 anys desprès de la seva estrena en el Gran Teatre.

El soterrani de la mort...

Una òpera de dos actes. 2h 40′ de duració en una posada en escena absolutament teatral i claustrofòbica que la Met ha reinventat nou anys desprès d’estrenar el muntatge per primera vegada a Nova York; i tot per tornar a donar sentit a la eterna lluita  per a la llibertat, l’amor, el coratge i la justícia. La lluita d’una dona per restituir l’honor del seu amor injustament reclòs a l’espera de trobar la mort segura en poder posar en perill el bon nom d’un poderós: Don Pizarro.

L’Oda a l’alegria de Schiller posa fi a una òpera l’argument de la qual resulta sempre de perenne actualitat i que recompensa l’espectador premiant-lo amb la sempre necessària i esperançadora capacitat de creure que el veritable amor no coneix la por.*

“La Vanguardia” |   “El País” | “El Periódico”

La “ELE”

Torno de dinar sobre les 13:50 i em trobo una trucada perduda de les 13:34.

Així que mentre vaig cap a l’office a preparar-me el primer cafè de pastilla de la tarda pensant en trucar immediatament, torna a sonar el telèfon amb aquella musiqueta que una vegada vaig aconseguir fer emmudir en favor d’un só de telèfon més digne, però que no he estat de tornar-ho a fer des de que vaig  reconfigurar-lo…

Ja la tens!

I el meu germanet petit m’explica que SI, que tot just surt de l’examen de conduir i que ja té el carnet!

“Alguna coseta que no hagis fet perfecte?” – li pregunto convençut que se n’ha sortit sobradament -
“Be, m’he aturat una mica tard en un xxxx i l’examinador m’ha preguntat al final del recorregut el perquè…” – respon com ho fa ell, sense voler donar mai masses explicacions… ni per bé, ni per malament -

“I doncs, que ha passat?” – pregunto amb aquell interés morbós de qui sap que tot ha acabat amb final feliç… -
“Doncs res, que no he pogut veure la senyal per culpa d’un camió que em treia visibilitat i he hagut d’aturar-me una mica més endavant del que ho havia d’haver fet…“

“Bah…” – penso – “, si el tio l’hagués suspès per això hagués hagut per llogar-hi cadires.“

Així que el “figura” m’ha donat el motiu perfecte per escriure’t, abans que acabi el dia i poder-te deixar constància d’una nova fita que aquest marrec de vint-i-vuit anys ha superat.

Han passat altres coses durant el dia d’avui, però cap tant important com aquesta.

Però be, suposo que al Gerard si li agradarà que recordi que el dia en que ell es va treure el carnet de conduir el seu equip es va classificar en el minut 93′ per a la final de la Champions League ‘09… així que aquí ho tens i ben cridat… com més t’agrada va per tu!

Petons figura!

P.D: Li donaràs classes al teu germanet gran, oi?

Guerra de Sexes

Un any més a la graella de sortida. Un any més corrent Barcelona.

Enguany serem 17.500 de les que 3.673 seràn dones! i, part d’aquesta gran notícia ha estat gràcies a la organització.

Aquest any la gent de nike, ha tret profit d’aquell tòpic en el que s’acostuma a recaure en totes les trobades d’amics: em refereixo a aquell moment en qué el cansament a dos quarts d’una amb els cafés,  els tés, les copes de wisky i els puros al damunt de la taula, fa que no surtin temes interesants de conversa…

Aquell es el moment idoni, per que les noies puguin treure a debatre aquell tema que tant els encanta…
Per veure com els nois cauen per enèsima vegada al parany, i acabar mirant-se complagudes mentre pensen – es que mai n’aprendran…pobrets… – i escolten els mateixos arguments de sempre, dels que ja tenen perfectament memoritzades les repliques, i les contrarèpliques…

Perquè el que realment volen és pasar l’estona, veure les seves reaccions i  jugar. No hi ha malícia – potser una mica! – es només una manera més d’ocupar el temps mort a les reunions socials.

Doncs aquest  ha estat el tema que ha triat aquest any la Cursa de Bombers per movilitzar a les noies…i déu ni dor quin èxit: “Triomf es masculí“, “Victória és femení” aquests han estat els dos leitmotivs que lluirem demà nois i noies a l’esquena de la samarreta.

Així que, si per una vegada, aquest tòpic ha servit perquè les noies s’hagin animat més que mai a participar en aquest event esportiu i demostrar-nos que poden ser tant bones o millors que nosaltres… benvingut sigui!

Un any més, demà ens posem a proba!
Un any més el rival més dur a batre… seré jo mateix!

P.D: Com cada any, espero que no em ens fallin… i la posin ben alt!

Actualitzat! 13/04/2009
Podeu veure els resultats de la cursa…però aquests ja no valen que ja son part del passat… els que compten encara no han arribat!

“Para Elisa”

Segurament tots coneixeu “Für Elise“, una obra per a piano, creada pel conegut compositor alemàn Ludwig van Beethoven (1770-1827) un 27 d’Abril de l’any 1810.

I Elisa, curiosament, es també el nom de la meva àvia. La meva àvia va nèixer fa alguns anys – i em perdonareu però no està bé dir l’edat d’una senyora… ho enteneu, oi? – en un poblet perdut dalt d’una muntanya al múnicipi de Rúa-Petín situat a la província gallega d’Ourense.

La conversa que vaig tenir amb una persona molt especial, em va ajudar a adonar-me’n que no puc seguir deixant que pasi el temps sense atendre una mica més als meus grans; sempre em dic el mateix: “no tinc temps“, “haig de fer això…o allò“, “ja pujarè la setmana vinent…“, així que aquest cap de setmana desprès d’una estona de meditació, i d’agafar forçes, vaig enfundar-me el mono de ‘la paciència’ i vaig muntar en el primer 39 que va aparèixer rumb a ‘casa els iaius’.

El trajecte es relativament ràpid. Arribo al pis. Porto claus. Obro la porta i m’adreço a l’habitació de la iaia: “Que fas aquí?!” exclama molt animada mentre m’omple la cara a petons i sense esperar resposta torna a preguntar: “Perquè no has pujat a dinar?” (nomès ha fet dues preguntes i ja hem arribat al tema del menjar) però com que ja m’he fet a la idea estic segur que soportaré les escomeses de la Elisa. “He dinat a casa iaia, i en acabat he decidit pujar-vos a veure“, “Molt bé, perquè ja era hora que ja no sé res de vosaltres!…” – i té raó – “…però haguèsis pogut trucar i pujàves a dinar.” (i dale…)

Quan estic amb la iaia quasi no parlo. Vull dir, que em limito a rebre etzibades ben intencionades sobre quan malament porto la meva vida i lo perfecte que seria si tot ho fes com ella em diu. Així que espero, pacient, a que ella es decideixi a fer-me una pregunta directa i aprofitar-la per posar-la al dia tot el que he fet darrerarament mentre intento recordar si en aquella habitació hi havia algun rellotge…

Però no tinc temps per trobar-lo… “No em dius res, Noël…” continua “…que no et trobes bé?” sap portar la conversa cap al seu terreny d’una manera estratègica “Ja menjes?” i acaba rematant el monòleg “…doncs si no menjes no rendiras a la feina i has de menjar perquè tu fas molt esforç durant la setmana…tens gana?” (ooooooooolé!…)

“Doncs ens ho vam pasar molt be a Madrid…” li responc “…hem fet fotos, a veure quan puc pujar-les perquè les veieu.” Però està pensant ja en la seguent pregunta. Està encantada en tenir-me allí amb ella i mentre li parlo hi ha alguna qüestió que li ronda el cap i intueix que si no la pregunta ara potser no pot fer-ho fins d’aqui a molt temps… i quan arriben als anuncis a la tele es decideix:

“Que m’expliques? Tens nòvia?“.
Sense embuts. La pregunta m’agafa sorprès però de la iaia puc esperar-me qualsevol cosa…així que responc ràpid:

“No encara, iaia.“
Intenta que no me’n adoni, però ho noto. Es queda més tranquila, no li agrada que tingui parella. Em vol tot per ella.

Li explico – tots – el detalls del viatge i – no tots – els meus plans de futur; li explico el meu dia a dia a la feina i miro de compensar així les poquetes coses que ella em pot explicar del seu. Així que al final aconsegueixo que el meu viatje hagi estat també una miqueta seu.

El iaiu es més tranquil. Va més a la seva però s’alegra tant o més que la iaia de que m’hagi decidit deixar caure per allí a veure’ls. M’explica que va anar a passejar per bosc i va mirar de ‘fer caure algunes pinyes’ com quan teniem per costum anar quan jo no aixecava un pam de terra; però em diu que li manquen forçes i que amb prou feines va poder tirar-ne alguna. Li prometo que anirem junts una tarda per tirar-ne un munt entre tots dos.

Vora les 09:30 decideixo – tot i que faig que sembli que es la iaia qui ho decideix – quedar-me a sopar amb ells. Ja porto dues hores allí i el meu tratje antibales nomès ha sofert algunes rascades i impactes menors…pensava que seria pitjor.

A casa els iaius sempre sopo com un Rei. Quan em vaig adonar ja començàven a preparar arròs, amanida i ves a saber que més. Així que abans que muntèsin un convit per honrar la meva presència vaig organitzar un sopar improvitzat amb pà amb tomàquet i tot l’embotit que hi havia al rebost, iogurt i fruita. Impressionant.

Quan vaig marxar a les 22:08 vaig tenir la sensació de que els deixava havent viscut una tarda entretinguda. M’he promès mirar de treure temps per fer-ho més sovint.

Una darrera frase de la iaia em donava voltes quan esperava un autobús que mai va arribar cosa que va fer que haguès d’acostar-me al metro d’Horta per tornar cap a casa:

“Si m’ho puc organitzar, marxaré uns dies de viatje fora, ara que agafo vacances…”
“En avió? no, millor no marxis. Quan comencis les vacances pujes aquí i les pases amb nosaltres.”

A la meva iaia amb tot el meu carinyo.

999.998 + 2

Avui es el GRAN dia! I mentre llegiu aquestes linies el Gerard i jo estem a uns 600 km de distància de casa, a la capital del pais, arrodonint fins a 1.000.000 el nombre de tots aquells que, tot just fa uns minuts, – a les 20:00 en punt! – hem començat a corrèr la Human Race arreu del món!!

Austin, Bogotà, Caracas, Chicago, Estambul, Lima, Londres, Los Angeles, Madrid, Melbourne, Mèxic, Mont Fuji, Munich, Nova York, Paris, Quito, Roma, Saõ Paulo, Seul, Shangai, Singapur, Taipei, Vancouver i Varsòvia.

Cada ciutat, un circuit diferent. Però totes elles amb una cosa en comú, la distància: deu quilòmetres urbans que estem recorrent a bon ritme per una ciutat que, només per unes hores, és només nostra!

Voleu saber quin és el recorregut que estem fent ara mateix en Gerard i jo?… be doncs, doneu-li al play i seguiu-nos!

De ben segur que serà espectacular, així que a veure si quan tornem a estar tots dos per aquí podem llegir els vostres comentaris de tot el que s’ha parlat als mitjans de comunicació sobre aquest event, val? … que no ens volem perdre res i desgraciadament nosaltres estarem massa ocupats gaudint dels plats típics del lloc (haig de provar-lo aquí d’una vegada per totes!), fent turisme pels magnífics racons de la ciutat i disfrutant la nit amb les tapes i la fresca!

Esperem que el cos funcioni com deu mana i no ens soprengui res inesperat!.

Tots el detalls i el reportatge fotogràfic en tornar…

Let’s run!!

Una volta al mar…

Recordaré la revetlla de Sant Joan de 2008 per haver tingut la honrosa oportunitat d’haver pogut celebrar no ún, sinó dos comiats: el primer recurrent es el del adéu al dia més llarg de l’any i el segón y realment particular va ser el comiat – temporal – d’aquests dos bojos de les motos que es diposen a fer la volta al mediterrani!

La festa va ser genial: parelles, amics i familiars varen acompanyar al Jordi i a l’Hug en la festa de comiat abans que demà dia 25 de Juny de 2008 es doni la sortida oficial a aquesta aventura a la que ells ja s’han ocupat de donar-li la notorietat que es mereix.

I és que desde les nou del vespre, quan varem arribar a la precisosa massia situada al peu de la muntanya, al municipi de Canet Canyet de Mar, ja es respiraba l’ambient de festa que la iniciativa provocava en tots els assistents.

Un jardi impressionant donava cabuda a una cinquantena de persones, begudes a dojo, menjar, coca de Sant Joan (boníssima!) música i una improvitzada i moguda sala de ball, fou l’escenari en el que es va celebrar una festassa que segur va motivar -encara més – a aquesta parella d’aventurers a acomplir el seu repte: 80 dies, catorze mil quilòmetres: dos motoristes dispossats a omplir de gom a gom les seves motxiles amb una infinitat d’experiències que els quedaran enganxades a la pell per tota la vida!

I així fins molt tard – o molt aviat! – mentre el Sol s’impacientava darrera les muntanyes i demanava ja el seu torn, mentre la música continuava amb algunes peces més encertades que d’altres!, mentre tot això passava nosaltres seguiem ballant més cansats però resistint-nos amb totes les nostres forces a deixar de moure el cos!!

Arribaba a casa acompanyat per la llum de dia i no sé perquè em va venir al cap la imatge dels dos protagonistes ruxant-se amb cava davants les seves bemabés i agraïnt (gracies a vosaltres!) a tots els assistents la seva presència… suposso que em encantar la espontaneitat i l’alegria que desbordàven… va ser genial!!!

Doncs res nois, no he tingut la ocasió de conèixe-us massa – a tu una mica més Jordi – però em va fer molta il·lussió poder compartir amb vosaltres aquest moment i desde aquest racó volia posar un grà més de sorra en aquesta ampolla de bons desitjos, ànims i la certessa que res no serà igual per a vosaltres quan torneu a trepitjar la vostra terra.

Aquesta aventura ja es tota vostra: gaudiu-ne cada dia, i cada segón. Perquè per cada quilòmetre que li esgarrapeu a l’asfalt o al desert en tindreu un de més que afegireu a la carretera de la vostra vida, la que realment recordareu sempre!

Som-hi, ho aconseguireu!

Un gran equip!

Quin gran matí!

Ja havia oblidat aquesta sensació: la del cuc a l’estòmac esperant el tret de sortida, la dels ànims dels desconeguts mentre corres per la ciutat, la de les cames que et demanen parar alhora que el cor no et deixa fer-ho…doncs aquest any ha estat això multiplicat per dos!
Encara no s’ha publicat el vídeo d’arribada, però tant bon punt el tingui l’afegiré a aquest post…has estat de película!

06:58: Ja era dempeus: vestir-me amb l’equipatge de la cursa, esmorçar un bol de kellog’s i pasar una estoneta llegint la premsa.

08:45: Assegut a l’andana de Verdaguer i bevent un brevatge que ‘revitaliza cuerpo y mente’, arriba en Gerard i posem rumb a la cursa.

08:51: m’ha fet molta il·lussió trobar-nos al Ferran que també anava a còrrer!; em recordat plegats com eren aquells llargs matins en un poliesportiu del centre de Barcelona ara fa uns anyets quan anàvem a jugar a bàsket…el que no sabia es que ara estaba tant lluny d’aqui!

09:15: Ja haviem deixat la bossa al guardaroba i arrencàvem l’escalfament. Aquesta mena de cites també s’aprofiten per dur a terme reivindicacions de tot tipus, així que enguany molts corredors duïen al front una cinta amb el leitmotiv “SOS TIBET“, en al·lussió als fets que estant tenint lloc en aquest país.

09:45: Acabem d’estirar i possem direcció a la sortida. El Sol ens respectava, però ja es veia que seria un matí caluros. Música ben alta, 15000 persones a la sortida, sense deixar de moure’s: nerviosos, com si el que anèssin a viure fos realment un repte important…amb ganes de menjar-nos barcelona a base de gambades de gaudir de l’esport i de la ciutat!

09:55: Es dóna la sortida per als minusvàlids.

09:56: Explota el ‘Higway To Hell‘ dels AC/DC per la megafonía i aconsegueix possar a la gent ‘ready to run’.

09:59.00: Es fa el silenci i comença a sonar la única, la inimitable, aquella que provoca l’excitació més intensa i et fa sentir que res és impossible !

Em fet la cursa plegats en 55 minuts, cap meravella… però ens hem promès que l’any que be arribaríem abans!

El millor ha estat compartir el moment. Son d’aquelles coses que ún fa amb carinyo i que espera recordar tota la vida!

… i l’any que be més!

“Risin’ up, straight to the top
Have the guts, got the glory
Went the distance, now I’m not gonna stop
Just a man and his will to survive”

Survivor, Eye Of the Tiger. 1982

Actualitzat 14/04/2008 : Veieu-nos a l’arribada!! o descarregueu el vídeo!

Moltes felicitats!!!!

Bon dia nano!

Si avui escribia només podia ser per dedicar-te unes linies:

“Per ser de la manera que ets,
per estar amb mi quan més ho necessitava,
per tenir-te sempre a l’altre banda,
per escoltar-me quan t’explico les meves coses,
per aguantar-me algunes faltes de puntualitat,
per gaudir pleglats de que ens agrada,
per ajudar-me sempre,
per la teva paciència,
pel teu sacrifici,
per fer el que hauries de fer vols fer,
per ser el meu heroi,
per estimar-me tant encara que no m’ho diguis sovint,
per tot el que em passat plegats en 27 anys de vida en comú…
…i perquè segueixin passant coses que explicar-nos i viure junts.

Per tot això i per tot el que em deixo per dir però que ja saps…”

Que el TEU DIA sigui el millor fins a la data!

T’estimo moltíssim tiu,

O’Brother.