Wahre Liebe fürchtet nicht.*
Rondaven les sis de la tarda i, de camí cap a casa, ja tenia al cap connectar-me i formalitzar la meva inscripció i deixar-ho tot lligat pel Diumenge.
Poqueta cosa més m’esperava la tarda de Dilluns quan de cop i volta sona el mòbil a la butxaca de la bossa. Es en Gerard que s’ha vist en un obrir i tancar d’ulls amb dos carnets d’abonament al Liceu per a l’estrena – després de vint-i-cinc anys! – de la que va ser la única ópera d’un dels més reconeguts compositors de tots els temps.
Així com sempre faig, sense deixar passar els trens que passen, a les vuit del vespre érem tots dos asseguts a la filera 7 seients 1 i 3 de la platea d’aquest meravellós espai que miro de no deixar de visitar tant com puc; tot i això la d’ahir no comptava… havia sorgit, com acostumen a passar les millor coses, de manera improvisada.
L’òpera tornava 25 anys desprès de la seva estrena en el Gran Teatre.
El soterrani de la mort...
Una òpera de dos actes. 2h 40′ de duració en una posada en escena absolutament teatral i claustrofòbica que la Met ha reinventat nou anys desprès d’estrenar el muntatge per primera vegada a Nova York; i tot per tornar a donar sentit a la eterna lluita per a la llibertat, l’amor, el coratge i la justícia. La lluita d’una dona per restituir l’honor del seu amor injustament reclòs a l’espera de trobar la mort segura en poder posar en perill el bon nom d’un poderós: Don Pizarro.
L’Oda a l’alegria de Schiller posa fi a una òpera l’argument de la qual resulta sempre de perenne actualitat i que recompensa l’espectador premiant-lo amb la sempre necessària i esperançadora capacitat de creure que el veritable amor no coneix la por.*
va per tu!
