Hi torno a pensar. Em ronda de quan en quan. Però no veig el moment, no veig lloc ni veig el temps. De vegades, sóc un autèntic cagadubtes.
Actuar,
Corria l’any 2005 que vaig trepitjar – per primera i per darrera vegada – un escenari. Tot un any d’arribar molt tard i cansat a casa, de mal-sopar, de patir pel ‘tempo’, de trobar moments per estudiar el paper, de mirar d’aprendre a plorar…i de pronunciar el text “alto y claro“.
Tot un any de sacrifici, resumit en nomes tres sessions de tarda al Centre Parroquial d’Horta. En una d’elles, les padrines se’n van endur un record. I ara que he recordat aquells moments que vaig viure i que tant em varen omplir, els trec del bagul perquè em recordin allò que – com tothom – sé però que sovint no poso en pràctica:
No es cap secret que ún sempre té certa reticència de tornar sobre els seus passos per recórrer quinze anys en el temps i retrobar-se amb aquells amb qui, en un moment de la seva vida, vares compartir riures, experiències i un dia a dia que – quan s’és un adolescent – no es conscient de que tot plegat formarà part d’un mateix, en més o menys mesura, durant la resta de la seva vida.
Quinze anys desprès,
Es probablement per això, que potser no tothom vol experimentar aquesta mena de retrobades que tan de moda s’han posat arrel de la oportunitat que brinden les anomenades xarxes socials la referent de la qual es sense cap dubte el “carallibre“.
Però la que vaig vàrem tenir fa dos Divendres es va convertir en la manera més entretinguda de que tots aquells “nens” i “nenes” tornessin a parlar no pas de si havien preparat l’examen de “mates” que la Montse havia improvisat la setmana anterior o si ja havíem llegit el Kon-Tiki que el nostre estimat Francesc ens havia proposat com a lectura per al darrer trimestre, sinó de si la criatura dorm o menja bé, de cóm de dur pot esdevenir viure en parella, o dels mals de cap que suposa preparar el convit de noces…
Desprès de l’experiència no vull pas esperar quinze anys més perquè els temes de conversa hagin de ser l’artrosi o la menopausa…
I penso que no m’equivoco si dic que la resta de vosaltres…tampoc, oi?!
Some boys take a beautiful girl
And hide her away from the rest of the world
I want to be the one to walk in the sun
Oh girls they want to have fun
Oh girls just want to have fun…
Siempre que surge alguna conversación cinéfila en compañía de amigos y/o conocidos – ya sabeis, aquellas que nacen por generación espontánea alrededor de una mesa de un bar tomando unas tónicas – no me canso en repetir que Almodóvar nunca ha sido – y sigue sin serlo – santo de mi devoción.
Pero a pesar de todo – y precisamente por ello – no pierdo la oportunidad de visitar alguna de esas salas negras repartidas por la ciudad con el propósito de contemplar de nuevo una de sus histórias – con las que nunca he congeniado – con la ilusión del novato, esperando dar con la excepción que confirme la regla: aquella que consiga que durante mi proxima charla en buena compañia, mientras escucho alguna de aquellas argumentaciones proselitistas sobre los méritos de Pedro Almodóvar, pueda apurar el hielo de mi vaso y decir con pausada calma sin que nadie del grupo lo espere : disfruté con “Los Abrazos Rotos“.
Y no es Penélope, ni su peluca falsa de la que se burla el guionista; ni és Ángela Molina tan real en su papel de madre como en el de aquella cantante de coplas que recuerdo con tanto cariño siempre que veo su rostro; ni Lluís Homar haciendo suyo el papel de un hombre roto y ciego; ni Jose Luis Gómez que consigue hacer demasiado real a su odioso Ernesto Martel; ni del resto del elenco que aporta su talento a partes iguales.
Porque creo que en esta história, el conjunto es la parte y el todo.
No voy quiero hablar aquí de la película. Porque prefiero dejar que se sorprendan aquellos inquietos que decidan ir a verla; porque se és más justo si no se dice nada que si no se és capaz de decirlo todo.
Y porqué, por supuesto, nada bueno podria decir de todo ello alguien a quién no le gusta el cine de Pedro Almodóvar… ¿o no?
Quan tens menys coses a fer, i més en les que pensar, sovint arriba la nostàlgia.
I avui m’ha fet una visita. De bon matí m’ha despertat i ja no m’ha deixat sortir a fer la meva cursa matinal; el dia acompanyaba però s’ha quedat estirada al meu costat mirant-me als ulls i acariciant-me els pensaments i no he pogut més que deixar-me fer.
I m’ha parlat de coses que ja quasi ni recordava. En silenci, mentre desgranaba ún per ún bona part dels records que tenia desats ben endins.
He recordat quan un nadal els reis em varen portar el darrer LP – en vinil! – d’en Glen Medeiros tot i que nomès coneixia una sola cançó…però m’agradava tant!!
Però hi ha hagut un fet que m’ha vingut al cap amb més intensitat que la resta: la veu d’en Matias Prats i de l’Olga Viza, ara farà diset anys en el que probablement serà el matí més especial de la història d’aquesta ciutat. Sis anys abans, a les 13:31 de la tarda un 17 d’Octubre de 1986, Juan Antonio Samaranch pronunciaba una frase que a mi – com a la majoria de barcelonins – ha degut quedar gravada en la nostra memòria.
Recordo aquell moment amb una exactitud impresionant. I se’m eriçen els cabells. El puc sentir.
À la ville de...Barcelona!
Em veig dempeus al menjador de casa, a nomès dos pams d’aquell Grundig de 21 polçades de tub llarg que bé debia pesar una tonelada, observant un munt de gent amb corbata aseguda a l’espera d’un veredicte.
D’entre tots ells recordo especialment a dues persones: en Pascual Maragall, amb el cabell frondós y ben negre, i amb un mostacho ben tupid i en Narcís Serra al seu costat…
No em pregunteu perquè recordo aquest detall.
Recordo a en Samaranch obrint el sobre i pronunciant en francés aquella frase i el nom de la meva ciutat… i en escoltar-lo, mentre aquells homes amb tratje s’abraçaben dins el televisor, jo amb xandal i bambes vaig donar un salt tan alt que en tornar a terra vaig caure damunt el peu dret de la mare que estaba al meu costat dessitjant escoltar la mateixa notícia… i regalant-li una trepitjada força dolorosa… quin mal oi mama!?
Tenia 14 anys i no sabia massa be qué significaba tot allò, però sabia que era important.
I aquest matí, amb ella al costat, m’he adonat de cóm m’hagués agradat tenir aleshores deu anys més.
Un any més a la graella de sortida. Un any més corrent Barcelona.
Enguany serem 17.500 de les que 3.673 seràn dones! i, part d’aquesta gran notícia ha estat gràcies a la organització.
Aquest any la gent de nike, ha tret profit d’aquell tòpic en el que s’acostuma a recaure en totes les trobades d’amics: em refereixo a aquell moment en qué el cansament a dos quarts d’una amb els cafés, els tés, les copes de wisky i els puros al damunt de la taula, fa que no surtin temes interesants de conversa…
Aquell es el moment idoni, per que les noies puguin treure a debatre aquell tema que tant els encanta…
Per veure com els nois cauen per enèsima vegada al parany, i acabar mirant-se complagudes mentre pensen – es que mai n’aprendran…pobrets… – i escolten els mateixos arguments de sempre, dels que ja tenen perfectament memoritzades les repliques, i les contrarèpliques…
Perquè el que realment volen és pasar l’estona, veure les seves reaccions i jugar. No hi ha malícia – potser una mica! – es només una manera més d’ocupar el temps mort a les reunions socials.
Doncs aquest ha estat el tema que ha triat aquest any la Cursa de Bombers per movilitzar a les noies…i déu ni dor quin èxit: “Triomf es masculí“, “Victória és femení” aquests han estat els dos leitmotivs que lluirem demà nois i noiesa l’esquena de la samarreta.
Així que, si per una vegada, aquest tòpic ha servit perquè les noies s’hagin animat més que mai a participar en aquest event esportiu i demostrar-nos que poden ser tant bones o millors que nosaltres… benvingut sigui!
Un any més, demà ens posem a proba!
Un any més el rival més dur a batre… seré jo mateix!
P.D: Com cada any, espero que no em ens fallin… i la posin ben alt!
Actualitzat!13/04/2009
Podeu veure els resultats de la cursa…però aquests ja no valen que ja son part del passat… els que compten encara no han arribat!
Quan estic sol – que no estic sol, que estic amb mi – m’agrada observar; suposo que em fascina mirar tot allò que tinc al voltant sabent que “el voltant” no està pendent dels meus ulls.
I fa uns dies vaig fer una troballa realment especial.
Els catalans son el paradís del voyeur, i preneu-vos-ho en el sentit ampli de la paraula …infinitat de cares, vestits, converses i gestos per explorar i sumergir-se aprofitant els vint-i-tres minuts de viatje que haig de emprar per viatjar de la feina a casa.
Els frens del tren xiulaven acompanyant la seva aturada a “La Floresta”. El darrer vagò es el que més rep les empentes i arrancades del convoy de ferro i acer i, sense estar recolçat enlloc, quasi perdo peu hipnotitzat pel mòbil ple d’icones de colors i llumetes.
Nova parada. Gent nova. Deso el telèfon a la bossa i em preparo per tornar a observar. Per a la meva decepció no hi entra massa gent; però hi ha una noia que m’ha cridat l’atenció: robes amples, bruna de cabell llarg i dits esbelts. Vesteix un anell de fusta a l’index de la mà dreta i carrega una maleta i una bossa plena de llibres. Senzilla.
No hi ha lloc on seure, pero ella no te cap problema en fer-se un racó davant meu recolçada contra una de les parets del vagó. Deixa la maleta al seu costat i treu uns apunts que comença a repasar concentrada…
done
… i mentre els seus dits agafen l’oníric intrument pel seu batedor i començen àgils a recòrrer les cordes fent la celleta, em quedo amb els ulls clavats sobre aquella artista anònima desde “La Floresta” fins a “Sarrià” veient sentint aquell meravellós instrument – perquè ja era capaç de veure’l i d’escoltar-lo – tant atentament que va aconseguir fer-me ignorar la resta del que m’envoltava.
La Violinista va marxar fent gala de la mateixa discreció amb la que va arribar; no va actuar per a una multitud i tampoc va rebre una ovació en acabar d’interpretar la seva peça. Però si mai ho arriba a fer podrè dir que jo vaig assitir a un dels seus assajos; ún que va ser capaç de copsar tota la meva atenció durant l’equinocci de primavera, moment en que la nit minva envers al dia… i la Lluna deixa tot el protagonisme al Sol.
Soy Pepe Rubianes actor galaico-catalán, digo galaico porqué nací en Galicia aunque casi nunca he vivido allí y catalán porque he vivido siempre en Cataluña aunque nunca he nacido aquí.
Jose “Pepe” Rubianes Alegret.
Villagarcía de Arosa, Pontevedra, 2 de setembre de 1947
† Barcelona, 1 de març de 2009
Eluana Englaro tenia solo veintidós años cuando un accidente de tráfico la dejó postrada en una cama, ajena para siempre al resto de su vida: navegando sin brújula, en un mar desconocido, durante una noche oscura e infinita sin ningún faro con el que guiarse y que le permitiera escapar de esa carcel a la que algunos insistian en llamar vida.
Coma irreversible.
Tras conocer la noticia a través de los medios hace unas semanas y quedar perplejo ante el revuelo suscitado a raíz de la decisión de su familia de desconectar las máquinas que mantenian a su corazón bombeando sangre, me tomé las molestias de documentarme intensamente:
coma.(Del gr. κῶμα, sopor). 1. m. Estado patológico que se caracteriza por la pérdida de la conciencia, la sensibilidad y la capacidad motora voluntaria.
Me resultó bastante clara la definición y creo que le permite a cualquiera hacerse una idea de lo que significa; pero para asegurarme proseguí en mi investigación:
irreversible. 1. adj. Que no es reversible.
Mmmm… me sentia frustado, una piedra en el camino, algo que de todas formas no iba a detener mi propósito de descrifrar el sentido de aquellas dos palabras… así que continué con ahínco mi búsqueda:
reversible.(Del lat. reversus, part. pas. de reverti, volver). 1. adj. Que puede volver a un estado o condición anterior.
Así que teniendo esto, volví de nuevo a la definición anterior…y la completé:
irreversible. 1. adj. Que no es reversible. (Que no puede volver a un estado o condición anterior).
Aha! Por fin lo tenia! Y no cabia en mi gozo al comprobar que en menos de 10 minutos y con la única ayuda de un diccionario habia sido capaz de entender lo que los 630 diputados del parlamento italiano discutian tercamente a las 20:10 horas del dia 9 de Febrero de 2009, momento exacto en el que de repente alguien entró en la sala, se acercó rápidamente al presidente de la cámara y le susurró al oido la notícia: “Eluana a muerto”.
Y así finalizó la sesión. Recogieron de los colgadores sus americanas y del suelo sus maletines y su vergüenza y pusieron rumbo a casa, donde seguramente han contado a sus esposas y/o novias lo duro que es tomar decisiones y trabajar para tu país.
Diecisiete años ha tardado Eluana en enseñar sus cartas. Ha jugado en aquella mesa contra rivales poderosos: el egoísmo, la ignoráncia o el fanatismo. Y ha ganado.
Recuerdo que hace unas semanas tras escuchar la notícia y conocer la situación de esta chica le deseé el mismo destino que desearia para mi mismo, y pensé: “Ojalà lo consigas…ojalá te mueras…“
Dedicado a todos los que, como yo, y llegada la ocasión, podrán decidir cuándo y cómo acabar el viaje.
Sushi lover. Worker by obligation but lucky enough to been able to choose my work. Friend of a few friends. Interested in sharing thoughts and experiencies with those ones who are interested in reading them.
I'll post here my day a day experiences...hope you don't get bored...
