Ocho días antes…

Las fiestas surgen a menudo, con la más extraña de las excusas: una llamada, una propuesta, una reunión en un céntrico piso de la ciudad, y exquisitos refrigerios artesanales con los que alargar el tiempo y la noche… hasta que el cuerpo aguante!

Flashback…

Acht dagen voor mijn vakantie had ik de eerste gelegenheid in een lange tijd de verbinding te verbreken…
Només vuit dies abans, varem suar, ballar i riure per acomiadar la ciutat…
Eight days before I took my break, I enjoyed for a whole night with a dutch, and a three beautiful valencian girls…

Les Enfants…

Tout ceci est survenu huit jours plus tôt,
et je voulais me souviens…

Tempus fugit…

How time flies…

It’s been almost three months since my last post. Quite time indeed. A lot of things happened! I really wanted to write about it; sometimes not enough free time, and when I had it I wasn’t in the mood…

Getting into my day-a-day again, after spending almost a whole month visiting and unknown country and meeting with so-different people and habits, is always tough. And when you land on your city again, reality hits you with a huge hammer hard enough to get you knocked…at least for a while until you realize that your free time is over and you have to find the way not to fall into the routine…

But, as always, I try to think about the good things I have enjoyed. You know? Being able to do that – to move abroad for a while at least once a year – makes me think about the importance of spending wasting my time working eleven months a year: a sacrifice that pays my travelings, and those voyages allow me to learn about others…and the most important: about myself.

Journeys that – above everything – makes me the most wealthy man on earth.

I never gave up, so I have done something to on this respect: in order to get my time back I designed my own clock. From now on I decided to run my own time. That’s how I’ll fight my schedules as well as my early wake-ups…

I decided to run my time backwards...

…click over my clock to follow my steps and, above all, always remember that: never let your ‘tempus fugit’!.

“Calendars and clocks exist to measure time,
but that signifies little because we all know that an hour
can seem as eternity or pass in a flash, according to how we spend it.”

Momo, Michael Ende.

Horrocruxes…

Quines paraules més rares!
Quins noms tan estranys. Anar al cinema en companyia de la Raquel aquesta tarda, ha estat per mi el que suposo que en algun moment va ser per als meus pares acompanyar-me a veure “La Guerra de les Galàxies“. No entenia res. Us ho juro!

En canvi la Raquel: que si el Dumbledor això, que si la Hermione allò que si el Voldemort es el dolent però no se sap qui es – però ella si que pensa qui pot ser…però no m’ho dirà perquè no vol desvetllar-me el pastís!

Armaris que fan desaparèixer les coses, bombons que provoquen l’enamorament, brevatges que inspiren la sort…

Passaven quaranta-cinc minuts de les set de la tarda  i arribava el mateix temps tard a l’estrena de “Harry Potter y el Príncipe Mestizo“; tothom era ja dins gaudint de la pel·lícula entre ells la Raquel que havia esperat nerviosísima tota la setmana aquest moment des de que va rebre com a regal dels padrins entrades per a l’estrena de la sisena entrega de la seva nissaga favorita, la de les aventures d’en Harry Potter.

…escombres voladores,  bons i dolents, paraules màgiques que desencadenen tota mena d’efectes sobrenaturals…

Harry Potter i Hermione Granger a la sortida del cine

La Raquel es una passada.

“Saps?” – em diu mentre acomoda suaument la ma al damunt de la galta per no tocar directament una petita llaga que té a la llengua i que darrerament la té molt preocupada -.
“Jo ja sé com anar a casa d’en Jordi! M’he fixat, i ja sé quins trens agafar per anar tota sola!“
“Tota sola?” – li responc amb sorpresa i cara de profund desconcert -
“Be…” – pensa la resposta mentre em mira – “…si, bueno…tota sola, ja saps…si al món no hi hagués gent dolenta i aquestes coses…“

“gent dolenta i aquestes coses“…

Demà es el seu aniversari…que ja ha arribat als nou anyets!
Així que confio que desi un molt bon record del seu regal anticipat…i que gaudeixi tant o més dels que encara li toca rebre!!

…plans maquiavèl·lics, objectes que amaguen ànimes, romanços d’adolescents, varetes màgiques, paratges inhòspits, monstres aquàtics i una missió per a un escollit!

Ah! I sobretot Raquel: no deixis de fer els exercicis de mates-mates que has d’arribar en forma al Setembre per treure tan bones notes com en el curs passat!

Moltes felicitats bonica!

T’estima,
El padrí.

Ave Cèsar!

Els principals carrers del centre de la ciutat son, durant aquests dies i a tot hora, un autèntic formiguer de gent: movent-se amunt i avall amb bosses a les mans, entrant i sortint dels comerços – sempre amb presa – i cercant dissimuladament i de reüll aquella peça de roba que arribarà orgullosa a casa per omplir un armari ja ple, del que serà la joia de la corona… si més no fins al dia següent…

Enguany, si es pugés determinar la peça més buscada i per la que qualsevol noia mataria per aconseguir serien les sandàlies romanes, altrament anomenades:  gladiadores!

Haig de dir que la primera vegada que les hi vaig veure posades calçades en els peus d’aquella noia, em varen semblar increïblement “sexis”: encaixades en aquell peu nu, punt i final d’unes cames llarguíssimes que sobresortien d’uns malucs perfectament proporcionats.

“Però a una noia bonica tot li escau…” direu (no sense part de raó); però també m’heu de creure si us asseguro que en dies posteriors vaig continuar veient més models en d’altres noies: no us ha passat mai allò de no haver vist mai un objecte i de cop i volta començar a veure’l contínuament per tot arreu? Doncs exactament això em passa des d’aleshores!

I les he vistes vestint peus prims i peus grossos, cames esveltes o més rodonetes, en noies altes i baixes, morenes o roses… i en totes elles, els hi trobat un “punt” realment interessant!

Així que noies, si encara no teniu les vostres gladiadores aprofiteu les rebaixes, i feu-vos amb un parell (o dos!) del vostre gust…

…de canya baixa…

…de canya alta…

…més informals…

…de tires rectes…

…de tires creuades…

…o extremades!

…i prepareu-vos per sortir a l’arena; perquè escolliu les que escolliu…ainnnssssss…us queden precioses!!!

La parte y el todo.

Siempre que surge alguna conversación cinéfila en compañía de amigos y/o conocidos – ya sabeis, aquellas que nacen por generación espontánea alrededor de una mesa de un bar tomando unas tónicas – no me canso en repetir que Almodóvar nunca ha sido – y sigue sin serlo – santo de mi devoción.

Pero a pesar de todo – y precisamente por ello – no pierdo la oportunidad de visitar alguna de esas salas negras repartidas por la ciudad con el propósito de contemplar de nuevo una de sus histórias – con las que nunca he congeniado – con la ilusión del novato, esperando dar con la excepción que confirme la regla: aquella que consiga que durante mi proxima charla en buena compañia, mientras escucho alguna de aquellas argumentaciones proselitistas sobre los méritos de Pedro Almodóvar, pueda apurar el hielo de mi vaso y decir con pausada calma sin que nadie del grupo lo espere : disfruté con “Los Abrazos Rotos“.

Y no es Penélope, ni su peluca falsa de la que se burla el guionista; ni és Ángela Molina tan real en su papel de madre como en el de aquella cantante de coplas que recuerdo con tanto cariño siempre que veo su rostro; ni Lluís Homar haciendo suyo el papel de un hombre roto y ciego; ni Jose Luis Gómez que consigue hacer demasiado real a su odioso Ernesto Martel; ni del resto del elenco que aporta su talento a partes iguales.

Porque creo que en esta história, el conjunto es la parte y el todo.

No voy quiero hablar aquí de la película. Porque prefiero dejar que se sorprendan aquellos inquietos que decidan ir a verla; porque se és más justo si no se dice nada que si no se és capaz de decirlo todo.

Y porqué, por supuesto, nada bueno podria decir de todo ello alguien a quién no le gusta el cine de Pedro Almodóvar… ¿o no?

Pastís de nabius

“I don’t know how to begin, ’cause the story has been told before.”

Murmura la veu melancònica d’una dona que s’ha retrobat a sí mateixa de tornada d’un llarg viatge, mentre veiem com es desfà lentament la crema de llet sobre un seductor pastís de nabius.

4′10” es el que té de durada aquesta precisosa peça músical. I 4′10” son els que vull emprar per mirar de transmetre en poques línies tot el que vaig veure sentir…

Cal encendre els altaveus i llegir mentre escolteu…

Jazz.

El final d’una relació. Una noia desfeta i un desconegut amb qui compartir totes aquelles preguntes sense resposta que sorgeixen en els primers moments.

No hi cap problema amb el pastís de nabius… - li explica ell amb sinceritat - …és només que la gent prefereix triar-ne un altre de postre.

Un viatge. Una fugida. Lluny del present. Ón poder trobar respostes. Un home que ha perdut la seva dona, però donat que afrontar-ho seria massa dur, cada nit beu sol per no pensar-hi.

Una dona que ha perdut al seu home… però que se’n adona tard de que ell era el seu home.

Una noia forta i segura de sí mateixa, tan convençuda de si mateixa que res pot convèncer-la del que ella no vol creure… malgrat sigui veritat.

How do you say goodbye to someone you can't imagine living without?

I en el seu viatje, l’Elisabeth veurà viurà les virtuts i els defectes de les persones amb les que es troba. Però per damunt de tot reconeixerà les seves pròpies. Com en un mirall perfecte en el que necessitàva reflexar-s’hi per tornar a començar.

Una història de descobriment personal. Una història d’amor.

Com diu la lletra de la cançó totes les històries d’amor ja s’han explicat.
L’única diferència estreba en la manera en que escollim viure-les.

Surto del cinema pensant en aquell petó, que també es meu, perquè jo també l’he donat… i recordo alló que mai ha passat.

A les primeres dues línies us he dit com comença la película. Us deixo a vosaltres que acompanyeu a l’Elisabeth en el seu viatge i que, amb una mica de sort, descobriu el vostre pròpi pastís de nabius…

It wasn’t so hard to cross that street actual…
It all depends on who’s waiting for you on the other side.

Elizabeth

Lisboa ‘08

El destí que se’m va aparèixer de matinada al Charles de Gaulle, res tenia que veure amb el que finalment vaig abordar de manera improvisada durant sis intensos dies…

Vaig escollir viatjar a la ciutat que – diuen – va fundar en algún moment de la història l’heroi mitològic Ulíses. I allí vaig pasar quasi una setmana del meu temps…

Lisboa,

Us diran que en sis dies no es posible conèixer tota una ciutat…
Us asseguraran, que en només sis dies amb prou feines vius el ritme dels carrers, respires els olors dels jardins o grabes a la retina els colors d’un lloc i d’una gent inmersa completament en el seu dia a dia…

Es cert. En només sis dies no es posible conèixer la capital de Portugal…

Per als que així ho pensin poden aturar aquí la seva lectura; per als que em coneixeu una mica, podeu preparar-vos per compartir amb mi ún dels meus impossibles!

Lisboa ‘08

“Los viajes son los viajeros.
Lo que vemos no es lo que vemos, sino lo que somos.”

Fernando Pessoa

Laberints…

La nit pasada he somiat amb un laberint.

Com sabreu, els laberints son – per definició – espais formats per camins i encreuaments intencionadament complexes amb l’únic propòsit de confondre i evitar trobar la sortida a qui es troba en el seu interior, o arribar al seu centre a qui es proposa adentrar-se en ell.

I el meu inconscient ha dibuixat un laberint inverosímil, plé de plecs i carrerons sense sortida, convertint-lo en ún realment complicat de resoldre, concebut expressament per quedar-s’hi atrapat dins un temps infinit. Era, certament, un laberint molt particular.

En ell hi havia dos protagonistes, antagònics alhora que complementaris: El Sol i la Lluna.
Normalment en un laberint comú s’ha de viatjar d’un extrem a un altre cercant el camí correcte que et faci arribar amb èxit al teu destí. Però com ja us he dit, en el meu somni el laberint era… especial.

Mentre la Lluna caminaba amb decisió pels carrers circulars d’aquest trencaclosques per trobar la sortida, el Sol no va voler esperar la seva arribada i va decidir prendre també la iniciativa; perquè el Sol, com la Lluna, també volia trobar l’altre el més aviat possible i impacient, va començar a caminar cap endins…

Així que tot plegat es complica. Perquè el laberint es converteix en l’escenari d’un nou repte: que ambdós protagonistes aconsegueixin trobar-se en el seu interior precisament en un lloc que està concebut per impedir-ho: Un laberint, dins d’un altre!

Laberint oníric...

Així que comènçen a caminar cercant-se mútuament: però mentre el satèlit s’adreça cap a l’exterior per trobar l’estel, aquest camina cap endins per trobar-lo a ell. I cal que tots dos escullint els mateixos desviaments i prenguin les mateixes decisions si desitjen trobar-se en algún punt dins d’aquesta teranyina; perquè sinó posen atenció, sinó s’escolten l’ún a l’altre per saber cap ón han de caminar plegats, ambdós es perdran recorrent camins oposats… eternament.

El meu despertador m’ha arrencat del somni a les sis en punt del matí, indicant-me que ja era hora de començar el dia. Sense saber si ho aconseguirien.

He pensat tot el dia en si el Sol trobarà a la Lluna o si serà la Lluna la qui trobarà al Sol. Però al cap i a la fí tant se val qui trobi a qui, perquè si això pasa voldrà dir que tots dos s’hauran guiat l’ún a l’altre durant tot el recorregut, superant plegats els problemes que vagin trobant al llarg del seu camí, per aconseguir el seu propòsit: vèncer al laberint!

La inteligencia es relativa…

Si alguna particularidad tienen los hermanos Coen es que en cada uno de los proyectos cinematográficos en los que se enfrascan, hacen siempre lo que les da la gana.

Era Viernes, y después de mi clase de inglés y una cena rápida, me acerqué al cine – como de costumbre – para otear la cartelera y decidir qué película iba a ver esta semana. “Burn After Reading” se estrenaba con un reparto increíble: John Malkovic, George Clooney, Frances McDormand, Tilda Swinton y Brad Pitt pero lo que acabó de convencerme fué la última linia: “A film by Joel and Ethan Coen“. Y apunto: no soy un fan de los Coen; tengo solo dos de sus películas en mi cabeza: “The Big Lebowski” me pareció ingeniosamente sarcástica y “No Country For Old Men” me quitó el aliento; pero mientras me dirigia a la taquilla no podia imaginar de que trataria esta nueva historia que se habian propuesto contar…

Y – precisamente – desde “El Gran Lebowski“, no habia tenido la oportunidad de ver un conjunto de situaciones tan disparatadas, peripatéticas y absurdas que – por extraño que parezca – conseguian sacar punta a la orgullosa estupidez de la que tanto saca pecho el ser humano.

Un analista de la CIA en el paro, una empleada de un gimansio obsesionada por la cirurgia estética, un promiscuo agente federal, una pediatra decidida a poner fin a su monótono matrimonio y un monitor inocentemente imbécil.

Mezclando tramas gubernamentales, chantajes pre-destinados al fracaso, aspiraciones más que superficiales y adulterios con miras a vidas más felices, los Coen caricaturizan a una actual sociedad americana dónde la estupidez se cotiza al alza y es posible vender secretos de estado si con la gratificación una puede conseguir un buen aumento de pecho…

Y así, mientras la imagen del satélite se aleja del edificio principal del servicio de inteligencia norteamericano en Langley, en el estado de Virginia, y pese a lo absurdo de lo descrito durante 96 minutos, uno piensa que la receta ha funcionado… porqué si pensamos unos segundos, al final, todos conocemos a una Linda Litzke o a un Chad Feldheimer.

Y lo grotesco, extravagante y esperpéntico de la história de los Coen no es sinó una metáfora de aquello que codicia con mayor egoísmo la raza humana: la más simple, pura y llana idiotez.

7.8 / 10

My european tour ‘08. Final Chapter: Paris

Les vacances ja s’acabaven, però abans de tornar cap a Barcelona em quedava un darrer lloc per re-visitar, la capital de França, una ciutat monumental que penso – i cada vegada estic més convençut – mai podré conèixer completament per moltes vegades que hi vagi…

Paris,

No deso, d’aquesta ciutat, tantes imatges com dels meus dos anteriors destins…

I no és que no hi hagués res per per fotografiar! Es nomès que vaig preferir deixar-me portar per les atencions d’una parella magnifica: la Marie i en Dani em van acollir a casa seva durant tres dies ón em vàren tractar com a un Rei…i això incloïa deixar de banda la càmera i relaxar-me en una ciutat que no és la meva però que, curiosament, ja em resulta – i cada cop més – molt familiar… es una sensació ben extranya la de sentir-te tant còmode en un lloc que no es el teu… i m’encanta!

Així que l’estada a Paris, fóu relaxada i molt entretinguda…

My european tour ‘08. Paris

“Adoro viajar, pero odio llegar.“
Hernando Cortez

N.A: El viatje es va acabar, no a Barcelona, sinó la matinada del dia 23 de Setembre a una incòmode cadira de la Terminal 1 del Charles De Gaulle, mitg adormit i esperant l’hora del meu vol. Allí va acabar un viatje…però en va començar un altre. Perquè un viatje no comença en el vol, el tren o el que sigui que et porta al lloc ón vols arribar… sinó abans: en el precís moment en que començes a pensar-hi!!!

I allí, entre la vigilia i el somni, em va venir al cap el meu proper destí… i espero trepitjar-jo molt aviat!!