Horrocruxes…

Quines paraules més rares!
Quins noms tan estranys. Anar al cinema en companyia de la Raquel aquesta tarda, ha estat per mi el que suposo que en algun moment va ser per als meus pares acompanyar-me a veure “La Guerra de les Galàxies“. No entenia res. Us ho juro!

En canvi la Raquel: que si el Dumbledor això, que si la Hermione allò que si el Voldemort es el dolent però no se sap qui es – però ella si que pensa qui pot ser…però no m’ho dirà perquè no vol desvetllar-me el pastís!

Armaris que fan desaparèixer les coses, bombons que provoquen l’enamorament, brevatges que inspiren la sort…

Passaven quaranta-cinc minuts de les set de la tarda  i arribava el mateix temps tard a l’estrena de “Harry Potter y el Príncipe Mestizo“; tothom era ja dins gaudint de la pel·lícula entre ells la Raquel que havia esperat nerviosísima tota la setmana aquest moment des de que va rebre com a regal dels padrins entrades per a l’estrena de la sisena entrega de la seva nissaga favorita, la de les aventures d’en Harry Potter.

…escombres voladores,  bons i dolents, paraules màgiques que desencadenen tota mena d’efectes sobrenaturals…

Harry Potter i Hermione Granger a la sortida del cine

La Raquel es una passada.

“Saps?” – em diu mentre acomoda suaument la ma al damunt de la galta per no tocar directament una petita llaga que té a la llengua i que darrerament la té molt preocupada -.
“Jo ja sé com anar a casa d’en Jordi! M’he fixat, i ja sé quins trens agafar per anar tota sola!“
“Tota sola?” – li responc amb sorpresa i cara de profund desconcert -
“Be…” – pensa la resposta mentre em mira – “…si, bueno…tota sola, ja saps…si al món no hi hagués gent dolenta i aquestes coses…“

“gent dolenta i aquestes coses“…

Demà es el seu aniversari…que ja ha arribat als nou anyets!
Així que confio que desi un molt bon record del seu regal anticipat…i que gaudeixi tant o més dels que encara li toca rebre!!

…plans maquiavèl·lics, objectes que amaguen ànimes, romanços d’adolescents, varetes màgiques, paratges inhòspits, monstres aquàtics i una missió per a un escollit!

Ah! I sobretot Raquel: no deixis de fer els exercicis de mates-mates que has d’arribar en forma al Setembre per treure tan bones notes com en el curs passat!

Moltes felicitats bonica!

T’estima,
El padrí.

La parte y el todo.

Siempre que surge alguna conversación cinéfila en compañía de amigos y/o conocidos – ya sabeis, aquellas que nacen por generación espontánea alrededor de una mesa de un bar tomando unas tónicas – no me canso en repetir que Almodóvar nunca ha sido – y sigue sin serlo – santo de mi devoción.

Pero a pesar de todo – y precisamente por ello – no pierdo la oportunidad de visitar alguna de esas salas negras repartidas por la ciudad con el propósito de contemplar de nuevo una de sus histórias – con las que nunca he congeniado – con la ilusión del novato, esperando dar con la excepción que confirme la regla: aquella que consiga que durante mi proxima charla en buena compañia, mientras escucho alguna de aquellas argumentaciones proselitistas sobre los méritos de Pedro Almodóvar, pueda apurar el hielo de mi vaso y decir con pausada calma sin que nadie del grupo lo espere : disfruté con “Los Abrazos Rotos“.

Y no es Penélope, ni su peluca falsa de la que se burla el guionista; ni és Ángela Molina tan real en su papel de madre como en el de aquella cantante de coplas que recuerdo con tanto cariño siempre que veo su rostro; ni Lluís Homar haciendo suyo el papel de un hombre roto y ciego; ni Jose Luis Gómez que consigue hacer demasiado real a su odioso Ernesto Martel; ni del resto del elenco que aporta su talento a partes iguales.

Porque creo que en esta história, el conjunto es la parte y el todo.

No voy quiero hablar aquí de la película. Porque prefiero dejar que se sorprendan aquellos inquietos que decidan ir a verla; porque se és más justo si no se dice nada que si no se és capaz de decirlo todo.

Y porqué, por supuesto, nada bueno podria decir de todo ello alguien a quién no le gusta el cine de Pedro Almodóvar… ¿o no?

Pastís de nabius

“I don’t know how to begin, ’cause the story has been told before.”

Murmura la veu melancònica d’una dona que s’ha retrobat a sí mateixa de tornada d’un llarg viatge, mentre veiem com es desfà lentament la crema de llet sobre un seductor pastís de nabius.

4′10” es el que té de durada aquesta precisosa peça músical. I 4′10” son els que vull emprar per mirar de transmetre en poques línies tot el que vaig veure sentir…

Cal encendre els altaveus i llegir mentre escolteu…

Jazz.

El final d’una relació. Una noia desfeta i un desconegut amb qui compartir totes aquelles preguntes sense resposta que sorgeixen en els primers moments.

No hi cap problema amb el pastís de nabius… - li explica ell amb sinceritat - …és només que la gent prefereix triar-ne un altre de postre.

Un viatge. Una fugida. Lluny del present. Ón poder trobar respostes. Un home que ha perdut la seva dona, però donat que afrontar-ho seria massa dur, cada nit beu sol per no pensar-hi.

Una dona que ha perdut al seu home… però que se’n adona tard de que ell era el seu home.

Una noia forta i segura de sí mateixa, tan convençuda de si mateixa que res pot convèncer-la del que ella no vol creure… malgrat sigui veritat.

How do you say goodbye to someone you can't imagine living without?

I en el seu viatje, l’Elisabeth veurà viurà les virtuts i els defectes de les persones amb les que es troba. Però per damunt de tot reconeixerà les seves pròpies. Com en un mirall perfecte en el que necessitàva reflexar-s’hi per tornar a començar.

Una història de descobriment personal. Una història d’amor.

Com diu la lletra de la cançó totes les històries d’amor ja s’han explicat.
L’única diferència estreba en la manera en que escollim viure-les.

Surto del cinema pensant en aquell petó, que també es meu, perquè jo també l’he donat… i recordo alló que mai ha passat.

A les primeres dues línies us he dit com comença la película. Us deixo a vosaltres que acompanyeu a l’Elisabeth en el seu viatge i que, amb una mica de sort, descobriu el vostre pròpi pastís de nabius…

It wasn’t so hard to cross that street actual…
It all depends on who’s waiting for you on the other side.

Elizabeth

La inteligencia es relativa…

Si alguna particularidad tienen los hermanos Coen es que en cada uno de los proyectos cinematográficos en los que se enfrascan, hacen siempre lo que les da la gana.

Era Viernes, y después de mi clase de inglés y una cena rápida, me acerqué al cine – como de costumbre – para otear la cartelera y decidir qué película iba a ver esta semana. “Burn After Reading” se estrenaba con un reparto increíble: John Malkovic, George Clooney, Frances McDormand, Tilda Swinton y Brad Pitt pero lo que acabó de convencerme fué la última linia: “A film by Joel and Ethan Coen“. Y apunto: no soy un fan de los Coen; tengo solo dos de sus películas en mi cabeza: “The Big Lebowski” me pareció ingeniosamente sarcástica y “No Country For Old Men” me quitó el aliento; pero mientras me dirigia a la taquilla no podia imaginar de que trataria esta nueva historia que se habian propuesto contar…

Y – precisamente – desde “El Gran Lebowski“, no habia tenido la oportunidad de ver un conjunto de situaciones tan disparatadas, peripatéticas y absurdas que – por extraño que parezca – conseguian sacar punta a la orgullosa estupidez de la que tanto saca pecho el ser humano.

Un analista de la CIA en el paro, una empleada de un gimansio obsesionada por la cirurgia estética, un promiscuo agente federal, una pediatra decidida a poner fin a su monótono matrimonio y un monitor inocentemente imbécil.

Mezclando tramas gubernamentales, chantajes pre-destinados al fracaso, aspiraciones más que superficiales y adulterios con miras a vidas más felices, los Coen caricaturizan a una actual sociedad americana dónde la estupidez se cotiza al alza y es posible vender secretos de estado si con la gratificación una puede conseguir un buen aumento de pecho…

Y así, mientras la imagen del satélite se aleja del edificio principal del servicio de inteligencia norteamericano en Langley, en el estado de Virginia, y pese a lo absurdo de lo descrito durante 96 minutos, uno piensa que la receta ha funcionado… porqué si pensamos unos segundos, al final, todos conocemos a una Linda Litzke o a un Chad Feldheimer.

Y lo grotesco, extravagante y esperpéntico de la história de los Coen no es sinó una metáfora de aquello que codicia con mayor egoísmo la raza humana: la más simple, pura y llana idiotez.

7.8 / 10

Unforgettable weekend. Chapter 1: Outdoors-night cinema!

Els millors moments de l’estiu de 2008, i estant encara nomès a 6 de Juliol, no sé quins seran i probablement encara han de venir…però si haig d’escollir cóm vull que siguin aquests moments tinc clar que hauran de ser molt i molt semblants a les que he pogut pasar aquest darrer cap de setmana.

El primer capítol del cap de setmana va durar prop de 4 hores.

Jo amb prou feines vaig tenir temps de fer tot el que m’havia proposat fer la tarda de Divendres – que si rentadores, que si compres, que si platja… – i les noies (l’Helena, la Jèssica, la Carme i l’Anna) varen haver-me d’esperar a la Plaça Espanya ben bé quinze minuts fins les 20:30… començem malament…mala propaganda per a la meva puntualitat…

Però finalment el meu endarreriment va quedar en anècdota: quasi un hora a la cua per agafar el “Plaça Espanya – Jardins Montjuïc” va donar peu a bromes i un bon rotllo impressionant fent petar la xerrada parlant sobre parcs d’atraccions, com alliberar tensions acumulades o moments realment especials.

La picardía de l’Anna i la rapidesa – d’alguns/es! – dels que l’acompanyàvem va fer que tots puguèssim seure a l’autobús que va anar ple de gom a gom durant els ¿15? minuts que va durar el recorregut fins al peu del Castell!

I un cop, allí, quasi a primera fila, movent-nos a ritme de reagge, amb prou feines vàrem tenir temps per enllestir el sopar… quan la única llum que va quedar va ser la que la gran pantalla reflexava cap tots els que érem allí…

Tots junts, en una nit d'estiu genial a Montjuïc!

… i amb una companyía formidable, asegut sobre la gespa humida del Castell de Monjuïc i sota un llençol d’estels que va engalanar el cel tota la nit sense trencar la màgia del moment, vàren transcòrrer els 85 minuts que va durar la película convertint la vetllanda un altre moment únic!

La tranquila tornada en bicing, desde paral·lel pedalejant pels carrers d’una Barcelona buida de transit, fum i soroll em va permetre assaborir els millors moments (tots!) de les darreres quatre hores tararejant com a banda sonora la lletra d’aquella preciosa cançó…

“I don’t know you
But I want you
All the more for that
Words fall through me
And always fool me
And I can’t react
And games that never amount
To more than they’re meant
Will play themselves out …“

Proper capítol:
“Unforgettable weekend. Chapter 2: A day to remember“

No apte per estómacs sensibles…

Fèia temps que no trobava una estona per escapar-me al cinema…

Així que vaig escollir – encertadament! – el dia en el que el mon estava pendent de si ‘la roja‘ arribava a la final; recordeu aquella sensacional escena de la película del Amenábar ón l’Eduardo Noriega corre angoixat pel bell mig de la Gran Vía de Madrid? doncs, jo hagués pogut fer el mateix per l’Avinguda Diagonal sense por a ensopegar amb res! Genial, oi?

Al cinema ni una ànima i el cartellet de la película nomès ocupaba la metitat del plafó de la sala nº 4. La noia de la guixeta em va fer saber que era el darrer dia que la teníen en cartellera, així que – convençut que era, vista l’oferta, la millor de les opcions – vaig fer-me amb l’entrada…

Me la vaig trobar així… i així va romandre durant TOTA la sessió! Ni entrades ni sortides, ni comentaris, ni crispetes!! , tot plegat va contribuir a veure la pelicula en el millor dels ambients…com a casa, que la temàtica ho requeria.

Al marge de la crua realitat de les imatges i d’una ordenada i fidel narració – que es succeeix cronológicament entre el judici a la assessina i flashbacks retornant a l’acció de la película – , de ‘An American Crime‘ em quedo amb dues coses:

1) La interpretació de dues actrius. La primera d’una Catherine Keener que esgarrifa. En el paper de Gertrude Baniszewski, dona vida durant 98 minuts a la pertorbada mare de set fills que destrueix incomprensiblement la vida d’una adolescent de nomès setze anys. Aconsegueix evocar una barreja de fàstig, llàstima i horror que sura dolorosament en totes les escenes…inclús en les que no hi apareix.

L’altre actriu de la que quédes profundament enlluaernat en la primera i darrera escena veient-la muntada en la seva atracció de fira preferida, es l’Ellen Page que aconsegueix donar rèplica a una actriu quaranta anys més gran que ella malgrat que en la majoria del temps nomès pot fer-ho suplicant i plorant de dolor…

i 2) La manera en que el director dibuixa també a la resta de la societat. A aquelles persones que – sense intervenir en el crim – varen ser partíceps en fer oïdes sordes i ulls cecs al que tenia lloc “a la casa del costat”. La manera en que es constata que tot el que va succeïr fou principalment degut a la complicitat de quí podien i no varen fer res, es potser tant o més pervers i brutal com les pallíses que rep la jove Linkens.

Potser sou dels que no escolliu el cinema per anar a patir. Si es així, no us recomanaria aquesta película… però llogueu-la en DVD o escapeu-vos a algún cinema una tarda en el que el vostre estat d’ànim no sigui massa baix (ni massa alt… que l’optimisme també juga en contra de la realitat) , i deixeu-vos arrosegar per la darrera història de la Sylvia Linkens, una història que va durar poc més de 3 mesos…

“…Mom said in every situation God always has a plan. I guess I’m still trying to figure out what that plan was.”

7.7/10

Dolça melancolia!

Sabeu que és el millor d’arribar 32 minuts abans d’una sessió al cinema?

Us ho explico:

1. ón jo vaig, 32′ abans de que comenci una película no trobes ningú a la guixeta…així que agafes l’entrada i cap endins…
2. 32′ abans de que comenci la película no hi ha ningú a qui atendre a la cafeteria així que tinc lloc on seure, treure’m la caçadora i demanar un bon café que em prenc tranquilament mentre rumio o llegeixo…
3. 32′ abans de que comenci la película pots inclús entrar a la sala de projecció i – tot sol – relaxar-te escoltant la música d’ambient abans de sumergir-te en el que apareixerà a la gran pantalla…
   

Aquesta setmana estrenàven la darrera película de la Isabel Coïxet, i era molt temptador escollir-la: Pel Ben Kingsley – un actor que em sembla auténtic – , per la temàtica – ón dues persones d’edats molt diferents es senten atretes l’una per l’altre – , i per la directora de qui sempre he volgut conèixer una mica més i encara no he trobat la oportunitat… però era l’estrena (massa gent amb crispetes…) així que vaig decidir deixar-la per la setmana que bé.

Vaig anar a veure un altre: “ביקור התזמורת“.

Us en transcric la sinopsi,

En cierta ocasión, no hace mucho, una pequeña banda de músicos integrada por policías egipcios viajó a Israel. Fueron a tocar en una ceremonia de inauguración pero, debido a la burocracia, la mala suerte, o a cualquier otro motivo, se quedaron perdidos en el aeropuerto. Trataron de arreglárselas por su cuenta, tan sólo para verse en una pequeña ciudad israelí desolada, casi olvidada, en algún lugar en pleno desierto.

Una banda perdida en una ciudad perdida. No hay muchos que recuerden esto. Tampoco fue tan importante.

Doncs aquesta introducció, tan senzilla com poc pretenciosa, fòu el detonant perquè l’escollís…

La película parla sobre les relacions entre les persones, però per damunt de tot sobre la soletat i de quina manera hi conviu amb ella cadascú: hi ha qui com la Dina es resigna a la vida que li ha tocat viure però veu l’arribada de l’orquestra com una manera d’escapar de la seva continua monotonía; o en Tawfiq que té l’orgull de ser el director de l’orquestra…i res més; o en Simon que amb la seva obertura incomplerta lluita per dirigir l’orquestra…algun dia.

“Do you like Chet Baker?“

No us decebrà, creiu-me. Descobrireu un director prometedor, una obra coral amb uns actors sorprenents i una música melancólica i sensual que us transportarà a les sorres del Negev on aquesta història ‘poc important‘ podia haver passat…

Aneu a veure-la, sols o acompanyats.

7/10

Same old, same old…

Després de còrrer durant quasi 40′ Diagonal amunt, Diagonal avall i de fer un té (sempre acostumo a escollir el mateix: Atardecer…espectacular!!) amb la Silvins, m’he passat – com cada setmana – pel cinema.

L’escollida aquesta tarda ha estat un thriller de mafiosos y policies a l’estil de ‘Law and Order‘.

La película comença realment be – no desvetllaré res per si l’aneu a veure – i de bon principi aconsegueix traslladar a l’espectador de cap als vuitanta… i de quina manera!

Amb la Blondie i el seu ‘Heart Of Glass‘ a tota pastilla se’ns presenta ‘El Caribe’ un dels locals de moda de Brooklin: festa, drogues i excessos (all of it was so 80′ !!!) – l’escena de l’Eva Mendes (li diuen Mendes perquè no saben pronunciar la zeta, oi?) i en Joaquim Phoenix al sofà treu el singlot! – on tot plegat ajuda a dibuixar el costat més fosc d’una realitat a les portes de la decada dels noranta a Nova York, durant la ‘drug war’ en la que la mafia controla els baixos fons de la ciutat i on el departament de policia es troba en el seu pitjor moment.

La posada en escena m’ha encantat i deixa el llistó molt alt tot just abans de començar a explicar la història…i suposso que aquest ha estat el problema.

La pelicula te ún o dos moments realment interessants – la persecució de cotxes quan els protagonistes miren d’escapar de la mafia – per a mi la millor escena de la pelicula – aconsegueix ser realment diferent a les moltes que he vist en infinitat de películes d’acció: tensa i dolorosa… – però en general he tingut la sensació que la pelicula no aporta res al gènere: dos germans separats pel deure, un pare estricte que al final farà el necessari per protegir-los als dos i un final a l’estil de ‘el gran heroi americà’ que el deixa a ún amb la certessa de que – per desgràcia – hi han coses que mai canviaran…

Així que he marxat del Boliche canturrejant ‘Let’s dance‘ i – si! perquè no dir-ho! – havent passat una tarda entretinguda – no more no less – durant 117 minuts, però dessitjant que la película hagués acabat amb aquell fosc, desprès de la persecució a l’autovía plovent a bots i barrals…

5.5/10

“Once I had a love and it was divine
Soon found out I was losing my mind
It seemed like the real thing but I was so blind
Mucho mistrust,
Love’s gone behind “

Heart of a Glass – Blondie 1979.

£5, £10, £20 i £50…

Perquè penseu que una francesa de familia burgesa i un jueu supervivent de Sachsenhausen escullen un Tango per celebrar l’inici d’un nou dia? Jo tampoc tinc resposta… però per alguna raó – que no sóc capaç de desxifrar – em resulta realment romántic que sigui aquest ball i no un altre el que ompli les darreres imatges del film…

L’idea de la història em va recordar a la que és planteja a “La Zona Gris“ – The Grey Zone (2001) – , en tant en quant els personatjes es veuen obligats a ‘ignorar’ el sofriment dels qui tenen al voltant per garantir la seva pròpia supervivència; un hàbil falsificador obsesionat per mantenir-se amb vida, un impressor profundament decidit a evitar ser partícep del sistema, un inspector de policia promocionat a oficial nazi i un jove rus que confia en sobreviure a la barbàrie…

Die Fälscher, està basada en fets reals i parla de la història d’un equip d’homes l’objectiu del qual es executar una operació nazi que pretenía debilitar l’economía britànica introduint-hi divisa falsa.

Amb la perspectiva que dona haver-la vist, a hores d’ara nomès me’n penedeixo d’una cosa: no haver-ho fet en versió original.

7/10

“Llora, llora corazón,

llora si tienes por qué,

que no es delito en el hombre,

llorar por una mujer,”

Angustia; letra y música: Horacio Pettorossi

 

122 minuts de realitat…

Divendres 14 varem anar, com de costum, al cinema. Aquesta vegada la pel·lícula la va escollir l’Anna i – malgrat que ella diu que no té ull per aquestes coses – la va encertar…i de ple…

…i la veritat, de ‘Auf der anderen Seite‘ (traduïda al castellà per ‘Al Otro Lado’), no se què és el que més em va agradar: si la cadència d’una música desconeguda per mi alhora que exòtica que acompanyaba a cada moment les imatges, o la història les històries plena plenes d’injeccions de crua realitat: com la conversa entre dos turcs i la Yeter a l’autobús, o de profunda tendresa com les sinceres carícies de la Charlotte a la Ayten desprès d’una nit de festa desenfrenada, o l’escena de dolor angoixant ón l’espectador només pot observar impotent a una mare desfeta per la pèrdua de la seva filla…Em van agradar molt els personatjes: compromesos, consequents i fidels amb ells mateixos; trenant una única història de principi a fi: la de una realitat qualsevol.

Sense cap dubte serà una de les meves películes del 2008.

Us convido a gaudir d’ella.

8.7/10