Potser per la manera que tinc alhora de viure el meu dia a dia, per les meves inquietuds o senzillament per manca d’interès, mai ha estat habitual en mi conservar amistats “circumstancials” : ja sabeu, aquelles que se’t creuen pel camí durant una etapa de la vida i amb les que et veus lligat/lligada pel fet de compartir un temps plegats, però en els que ni els interessos ni la manera de ser viatgen en la mateixa direcció.
Si, potser us estranyara, però hi ha gent que prefereix això…abans de sentir-se sola.
Ara em venen al cap almenys tres persones amb les qui he tingut l’interès de seguir en contacte des de que, per un o altre motiu, vàrem començar a recórrer rutes diferents però amb les que he aconseguit que, a dia d’avui, estiguin presents en més o menys mesura en el meu dia a dia.
Està en Juan Manuel, de qui potser us parlaré en un altre moment, quan doni el salt definitiu i es converteixi en un reconegut il·lustrador en aquest sacrificat negoci.
Està l’Agnès: la única noia amb la que he coincidit en la regla d’or de l’amistat: que mai podríem enamorar-nos l’un de l’altre 
; i precisament per això, ambdós estem completament segurs de que sempre podrem compartir molt més del que mai compartiríem amb d’altres persones.
Finalment, i no menys important, està la Raquel amb qui per una raó o altre he anat sabent d’ençà que vaig finalitzar els meus estudis de batxillerat i amb la que vaig trenar prou amistat i confiança en l’adolescència com per mantir-ne el contacte. D’ella recordo, per exemple, coses com aquesta…
“(…) son aquells temps en que les persones es mostren com realment son i saps que si pots confiar en elles aleshores, es molt possible que no et decebin després (…)”
…quan, fent una tònica plegats, va decidir-se a fer-me confiança i alliberar-se del seu “secret”…
I a ella, a la Raquel, es a qui desprès de retrobar-me-la novament en un nou meeting d’antics companys d’escola, vull dedicar aquesta estoneta que omplo en forma de paraules.
Eren prop de les quatre del matí: la barra i el terra del local ja era enganxifosa quan la Raquel i jo esperàvem, amb impaciència, per poder demanar més “benzina”. Ja havíem parlat de les nostres situacions: la seva “nova” i de la meva “antiga” 
, i desprès de que els Steppenwolf em fessin recordar aquella ja mítica seqüència d’en Denis Hopper cavalcant la seva Harley Davidson, se’m va quedar mirant fixament alhora que la meva memòria era derrotada per la meva ignorància en no poder desxifrar la marca d’una estranya ampolla mig buida d’alcohol de color ¿violeta?….
Noël, puc fer-te una pregunta? – em diu mirant-me entre el dubte i la curiositat… – però no em responguis si no vols! d’acord? – afegeix ràpidament mentre ja em suposo què es allò que vol saber i que tantes forces ha destinat per, finalment, decidir-se a preguntar…
Si, es clar dona, pregunta… – li responc tornant-li el somriure, amb la quasi absoluta certesa del que volia saber…
Ets gay?
Efectivament, aquesta era la pregunta que m’esperava. I haig de dir que no es la primera vegada que m’han plantejat, directa o indirectament, aquesta qüestió. I quan passa, i en el context en que te lloc, sempre em sento elogiat. També en aquesta ocasió va ser així desprès que la Raquel m’expliques el perquè, en algun moment va decidir que m’ho preguntaria.
Ella també va tenir la seva resposta…el que ja no sé es si se la esperava o no! 
P.D: Per cert…segur que friseu per veure les fotos de la festa, oi? Però desgraciadament, es ben veritat que contra la majoria no es pot lluitar i això de no tenir facebook es el que té… us convido a anar passant per aquí a veure si aviat les podeu veure!
