Estimar sense por…

Wahre Liebe fürchtet nicht.*

Rondaven les sis de la tarda i, de camí cap a casa, ja tenia al cap connectar-me i formalitzar la meva inscripció i deixar-ho tot lligat pel Diumenge.

Poqueta cosa més m’esperava la tarda de Dilluns quan de cop i volta sona el mòbil a la butxaca de la bossa. Es en Gerard que s’ha vist en un obrir i tancar d’ulls amb dos carnets d’abonament al Liceu per a l’estrena – després de vint-i-cinc anys! – de la que va ser la única ópera d’un dels més reconeguts compositors de tots els temps.

Així com sempre faig, sense deixar passar els trens que passen, a les vuit del vespre érem tots dos asseguts a la filera 7 seients 1 i 3 de la platea d’aquest meravellós espai que miro de no deixar de visitar tant com puc; tot i això la d’ahir no comptava… havia sorgit, com acostumen a passar les millor coses, de manera improvisada.

L’òpera tornava 25 anys desprès de la seva estrena en el Gran Teatre.

El soterrani de la mort...

Una òpera de dos actes. 2h 40′ de duració en una posada en escena absolutament teatral i claustrofòbica que la Met ha reinventat nou anys desprès d’estrenar el muntatge per primera vegada a Nova York; i tot per tornar a donar sentit a la eterna lluita  per a la llibertat, l’amor, el coratge i la justícia. La lluita d’una dona per restituir l’honor del seu amor injustament reclòs a l’espera de trobar la mort segura en poder posar en perill el bon nom d’un poderós: Don Pizarro.

L’Oda a l’alegria de Schiller posa fi a una òpera l’argument de la qual resulta sempre de perenne actualitat i que recompensa l’espectador premiant-lo amb la sempre necessària i esperançadora capacitat de creure que el veritable amor no coneix la por.*

“La Vanguardia” |   “El País” | “El Periódico”

Improvització!

Faig meva una frase que he llegit: “Sóc més JO quan m’improvitzo“.

I es que penso que sempre he tingut sort alhora d’improvitzar: ja sabeu plantejar o acceptar un ‘plà’ de darrera hora i veure que la gent es deixa engrescar i entre tots fem d’una tarda o nit rutinaria, una ocasió especial.

I ahir va tonar a pasar.
Amb el cap encara a centenars de quilòmetres de distància: ple de records, olors i imatges en un mosaic que encara no he paït i en el que segueixo pensant per tal de poder escriure sobre aquesta aventura i amb el meu nou cor preparat per tornar a viure intensament però dividit entre la vida que tinc i la vida que vull tenir desprès de veure llocs i gent diferent, finalment – com havia de pasar – ahir per la tarda vaig tornar al treball.

el pla:

Tenia un plà. Organitzat i pensat. La idea era anar a fer el ‘bolo’ i en acabar fugir corrents en bicicleta cap a l’Avinguda Reina Cristina ón, encara sabent que arribaria tard, podria gaudir del Piromusical que, com cada any, posa el punt i final a les festes de la patrona de Barcelona.

el destí:

En Javi i la Laura son una parella que també fan ‘bolos’ desde fa molts anys els dies de partit. Aquest estiu s’han casat i tot just fa unes setmanes que han tornat del seu viatje de noces. Així que entre broma i broma i les noves notícies que tots tres teníem que donar-nos, em pregunten si vull que m’acostin a Plaça Espanya en cotxe….

la improvització:

M’agrada anar en bici. Però tenia moltes ganes de parlar una estona més amb ells i preguntar-lis sobre el viatje a Mèxic i tot plegat. Així que accepto el seu favor marxo amb ells…

el resultat:

…i sense adonar-me’n vaig acabar pasant la vetllada a casa seva, en companyía d’una altra parella – en Marco i la Paloma vinguts del nord! – amics seus que varem recollir a la sortida del partit, menjant pizza, comentant els cinc les experiències i curiositats domèstiques viscudes en parella i brindant amb el seu – bonísssssssssim – vi de noces fins a les tres de la matinada! … i la pobreta Laura a l’endemà treballava…

De vegades el destí et sorpren i et traça un camí molt millor del que esperaves recòrrer. I aquest camí nou que apareix davant teu només et demana una cosa a canvi: que el vulguis caminar.

Javi, Laura…que sigueu molt i molt feliços. Compteu amb mi SEMPRE que vulgueu.
Pareja….sois una pasada!!!

P.D: Ah… us preguntareu que va pasar amb el Piromusical… doncs el vaig veure desde la terrassa de casa seva: una entrada VIP, per a un espectacle magnífic!

Excès de vida…

Ha de ser molt difícil guanyar-se la vida com a crític.

Ja sabeu: donar una opinió completament subjectiva basada – i no en tots els casos – en l’experiència, l’estudi i els coneixements acumulats, ja sigui sobre una pintura, un llibre, un plat, un vi, una pel·lícula, un lloc, una peça musical o una obra de teatre… amb un únic objectiu final de condicionar a aquelles persones que aniran a experimentar l’objecte de la crítica amb un prejudici que s’haurà instal·lat sibilinament en el nostre cervell però que, incomprensiblement, li acabem otorgant notable valor, pel senzill – i absurd – fet d’haver-lo escoltat en un mitjà de comunicació, o llegit en la columna del diari que acostumem a fullejar cada matí de cap de setmana amb el suc de taronja i les torrades amb melmelada.

Això li ha passat desde sempre, i nomès per anomenar-ne ún, a Calixto Bieito.

¿Quién me lacera el alma?

Així que quan m’he assegut a la butaca 25 de la filera 15 de la platea del Liceu, s’ha alçat el teló i he vist aquella composició en perspectiva d’una filera de fanals describint un passeig urbà en el que havia d’esdevenir l’acció, m’he alegrat d’haver-me mantingut al marge de qualsevol crítica que parlés – bé o malament – de la seva reinterpretació del Don Giovanni de Mozart.

Nomès el rebonbori que va suscitar l’estrena d’aquesta representació el 2002, suraba vagament pel meu cap mentre frisaba per veure què era allò que va aixecar tanta polseguera ara fa ja sis anys…

Si bé el Don Giovanni de Mozart evoca el Don Juan Tenorio de Tirso de Molina, la interpretació de Bieito resulta provocadorament actual: el llibertí Don Giovanni, pertany a un món obscur i marginal on sedueix dones a milers, consumeix cocaïna i drogues de disseny mentre que deixa que els seus excesos el portin cap a la seva pròpia destrucció.

"¡Vos no sois, ni seréis la primera ni la última!"

El sexe està present continuament al llarg de tota la representació i acompanya sempre aquells moments on es canten els textos clàssics d’exaltació d’amor. Al sarcasme del protagonista i del seu bufó, Leporello, l’acompanyen pixades a l’escenari – simulades! -, violentes baralles o provocadores prostitutes.

Penso que l’obra queda incorporada en el nostre espai-temps ón un Mercedes Benz fa les vegades d’alcova, un bar nocturn substitueix el saló de festes d’una gran casa del segle XVII i les flames de l’infern que consumeixen Don Giovanni son substituides per sis punyalades – una per cada personatje – que acaben amb la vida plena d’excesos del nostre protagonista.

Vaig disfrutar veient una posada en escena arriscada alhora que provocadora. Cert és – i es la meva subjetiva opinió – que en algunes ocasions els actes dels personatjes no anàven en consonància amb el text, però es un preu que jo vaig pagar amb gust per poder gaudir d’un Don Giovanni diferent.

Lamento la tarda que varen passar les quatre dones d’edat avançada que seient davant nostre. De totes les exclamacions que vàren proferir, em quedo amb aquella que vàren fer desprès que l’Elvira acabés ‘d’alleugerir’ a en Leporello – fent-se passar pel seu amo – amb una felació d’època: “Mare de Deu senyor…..” es deien les unes a les altres tapant-se la boca, (no sé si per enmudir el resó de les seves paraules o per un acte reflex ) amb clars síntomes d’avergonyiment aliè.

I jo em pregunto: és perquè a dia d’avui encara no es poden ensenyar aquestes coses? o bé perquè ni s’havien imaginat mai que una cosa així es podia fer?

“Señora mía, este es el catálogo
de las bellas que amó mi señor;
es un catálogo hecho por mí.
Observad, leed conmigo.
En Italia, seiscientas cuarenta,
en Alemania,
doscientas treinta y una,
cien en Francia,
en Turquía noventa y una.
¡Pero en España ya van mil tres!“

Leporello canta les proeses del seu amo. Don Giovanni de Mozart, Acte I

Unforgettable weekend. Chapter 1: Outdoors-night cinema!

Els millors moments de l’estiu de 2008, i estant encara nomès a 6 de Juliol, no sé quins seran i probablement encara han de venir…però si haig d’escollir cóm vull que siguin aquests moments tinc clar que hauran de ser molt i molt semblants a les que he pogut pasar aquest darrer cap de setmana.

El primer capítol del cap de setmana va durar prop de 4 hores.

Jo amb prou feines vaig tenir temps de fer tot el que m’havia proposat fer la tarda de Divendres – que si rentadores, que si compres, que si platja… – i les noies (l’Helena, la Jèssica, la Carme i l’Anna) varen haver-me d’esperar a la Plaça Espanya ben bé quinze minuts fins les 20:30… començem malament…mala propaganda per a la meva puntualitat…

Però finalment el meu endarreriment va quedar en anècdota: quasi un hora a la cua per agafar el “Plaça Espanya – Jardins Montjuïc” va donar peu a bromes i un bon rotllo impressionant fent petar la xerrada parlant sobre parcs d’atraccions, com alliberar tensions acumulades o moments realment especials.

La picardía de l’Anna i la rapidesa – d’alguns/es! – dels que l’acompanyàvem va fer que tots puguèssim seure a l’autobús que va anar ple de gom a gom durant els ¿15? minuts que va durar el recorregut fins al peu del Castell!

I un cop, allí, quasi a primera fila, movent-nos a ritme de reagge, amb prou feines vàrem tenir temps per enllestir el sopar… quan la única llum que va quedar va ser la que la gran pantalla reflexava cap tots els que érem allí…

Tots junts, en una nit d'estiu genial a Montjuïc!

… i amb una companyía formidable, asegut sobre la gespa humida del Castell de Monjuïc i sota un llençol d’estels que va engalanar el cel tota la nit sense trencar la màgia del moment, vàren transcòrrer els 85 minuts que va durar la película convertint la vetllanda un altre moment únic!

La tranquila tornada en bicing, desde paral·lel pedalejant pels carrers d’una Barcelona buida de transit, fum i soroll em va permetre assaborir els millors moments (tots!) de les darreres quatre hores tararejant com a banda sonora la lletra d’aquella preciosa cançó…

“I don’t know you
But I want you
All the more for that
Words fall through me
And always fool me
And I can’t react
And games that never amount
To more than they’re meant
Will play themselves out …“

Proper capítol:
“Unforgettable weekend. Chapter 2: A day to remember“

Lluna plena…

De la nit del 17 de Juny de 2008 a peu de platja, el que més recordaré – amb permís del protagonista de la nit – serà la lluna plena: omnipresent durant tota la vetllada, va ocupar la millor de les localitats. Una espectadora d’excepció, lluïnt el seu inmaculat vestit de gala i seguint en silenci i amb atenció el recital que en Josep Carreras va oferir amb puntualitat diferida a tots els que ens vàrem desplaçar a la sorra de la platja de San Sebastià, al barri marítim de la Barceloneta.

No vull repasar aquí el guió del recital que segurament estarà disponible més acuradament en molts altres llocs, ni anomenar les peces que el tenor de seixanta-dos anys va interpretar i que – pel que fa algunes d’elles – romanen en posesió de la meva ignorància que les ha desat egoístament en un calaix tancat amb clau…; no, prefereixo anomenar les meves sensacions durant els 135 minuts que va durar el recital.

Una d’elles, per exemple, fou la de redescobrir com m’enamoren les nits de lluna plena a l’estiu.

Sabeu? en comptades ocasions, la sort, el destí, alguna mena d’energía incomprensible o senzillament les circumstàncies fa que puguis descobrir cóm també hi ha persones anònimes disposades a ajudar per res a canvi, nomès per la satisfacció d’haver-ho fet.

Corrien les 18:30 de la tarda i deu hores i mitja abans habia deixat un missatge al contestador d’una fundació que oferia, com d’altres, invitacions per assistir – sobre la sorra de la platja – al concert d’en Josep Carreras.

Deu hores abans una amable veu darrera el telèfon em confirmava i em reservava dues de les poquetes que encara quedàven, només amb una condició: que pases a recollir-les abans de les 19:00…

I la meva dislèxia estupidèsa va fer que a tan sols mitja hora de l’hora H, em trobés a les antípodes d’on havia de recollir-les…; i sabeu que va fer, la mateixa noia que havia parlat amb mi a primera hora del matí? Doncs em va confiar el seu número de mòbil, em va citar al centre de la ciutat i va aprofitar el seu desplaçament a una visita mèdica per entregar-me les invitacions en mà! Però no nomès a mi, sino que justament desprès – i sense poder convidar-la ni a un café per les molèsties causades – s’havia de trobar amb una altre persona de Sabadell que tampoc havia pogut arribar a temps!!

Us ho podeu imaginar? A mi ja no em caldrà. Ella em va ajudar a que tingués la posibilitat d’escoltar per primera i potser per darrera vegada en directe a en Josep Carreras i Coll.

A la ciutat en que va nèixer,
a la meva ciutat…
…i sota la lluna plena.

A quí ho va fer posible,
a la Malú.

Una nit a l’òpera…

Ja fèia un munt que no escribia per aquí! Així que haig d’apuntar tot el que ha tingut lloc en tot aquest temps…buff! Ven pensat, com que han estat un munt de coses quasi que parlaré del millor que ha esdevingut en aquests dies.

El Dimarts 8 d’Abril vaig visitar el Gran Teatre del Liceu. I ho poso així en una sola frase i en negreta perquè – malauradament per mi – no és habitual que pugui visitar aquest elísi amb la freqüència que m’agradaria.

L’òpera representada fou Tannhaüsser en una adaptació de Sebastian Weigled de l’òpera en tres actes de Richard Wagner i el motiu: celebrar l’aniversari del Gerard que ens va convidar a tant espectacular event!.

Desprès de 180 minuts absolutament absorvit per la música, les veus i l’ambient nomès vaig ser capaç de correspondre a tant magnífica actuació amb 10 minuts d’un aplaudiment ininterromput… i m’haguès quedat allí continuant aplaudint si els artistes no haguèssin desaparegut darrera el telò, o si les llums no s’haguèssin apagat, o si el temps no haguès avançat… volia que es quedès allí: quiet i immutable, perquè aquell moment – en el que una de les butaques d’aquell recinte era del tota meva – romangués unes quantes hores més i continuèssin surant al meu voltant les notes d’ “El Cor dels Pelegrins“!

Recordo amb especial força l’escena en la que Tannhaüser entra progressivament en una espiral de prolífica creativitat al Venusberg, en presència de la seva musa: per a representar-ho, mentre el protagonista pinta frenéticament sobre el llenç, decenes d’ombres van apareixent progressivament a l’escenari, poc a poc i sense centrar l’atenció de l’espectador: gesticulant traços perfectes a l’aire, observant amb deteniment l’objecte de dessig del protagonista i desplaçant-se fugaçment a dreta i esquerra, ajupint-se i posant-se dempeus, movent-se endavant i endarrere de l’escenari per agafar la millor de les perspectives i crear l’obra perfecte…

Dubto poder ser capaç de transmetre-ho de paraula…però si la idea fòu brillant, l’execució va esdevenir PERFECTE. Tant de bó la puguès veure un i altre cop…

Una altre de les sopreses – inesperada alhora que gratificant! – de la nit va ser trobar-me a l’Anna!! que – em consta – també va gaudir un munt de la vetallada! Un petó…

Gerard, nano menys mal que repetirem això aviat !!!!!!!!!!!!!…perquè es d’aquelles coses que havent-la tastat una vegada ja no te’n pots estar de viure sense ella…

Say Shava, Shava!

Varen ser dues hores plenes de coregrafíes, ball i música, amb una posada en escena que desde el primer moment contagia al públic amb un ritme exòtic!

Si no hagués estat per les noies m’hagués perdut aquesta representació…quin fart d’aplaudir, sobre tot al final de la funció: el públic dempeus aplaudint i ballant (i jo n’era un més!!) al ritme del ‘Say Shava!’.

No coneixia res de Bollywood. N’havía escoltat a parlar però ni he vist mai cap pel·lícula ni res que em donés una idea del qué tractava; potser els que conèixin els ‘ets i uts’ d’aquesta industria del cinema originaría de l’Índia (Bollywood es una paraula sorgida de la únio de les paraules Bombay + Hollywood) se’n riuran si gosso dir que assistir a aquest espectacle fa que sàpiga alguna cosa d’aquesta mena de películes, però si més no si que m’he fet una idea d’aquest producte i el que representa… ei! i ademés he descobert que m’agrada!

Ni la roba, ni els balls, ni l’escenografía… res sobreviuria fora d’aquest context, estic segur que resultaria absurd veure ballar algú vestit amb una americana a l’alçada de la tercera costella, amb lluentons a les solapes i tota la paleta de colors repartida per la roba sense cap criteri! Però tot plegat encaixa perfectament quan es barreja en aquesta batedora capaç de destilar-ne de tot plegat el ritme més encomanadís que he tingut l’oportunitat d’escoltar en molt i molt de temps!!!

Som-hi! Prepareu-vos per dir Shava !!